BARCELONA CENTRO CULTURAL DE ESCRITURA Y LECTURA

Castellano
Fotos: Celia Miralles
Texto: Mercedes Salvador

Esa tarde Celia y yo bajamos en metro en la Plaça Catalunya con la intención de entrevistar a una  escritora en una librería. Pero no en una librería cualquiera. Íbamos charlando hacia Pau Clarís. Doblamos la esquina y entramos en la Librería Laie, no sin antes hacer unas cuantas fotos desde la calle y desde todos los ángulos posibles.
  

En el piso de abajo ojeamos varios libros. Nos quedamos pensando en lo sugerentes que son las estanterías llenas de libros. Sobre todo por la perspectiva de leer una historia nueva y diferente que nos ayude a contactar con el corazón o nos distraiga o divierta.  Nos fijamos en uno llamado Hypatia, la mujer que amó la ciencia. Qué  título más sugerente. Entramos en sus páginas y fotografiamos las palabras. Nos llamó la atención Los Diarios de bicicleta de David Byrne por su portada naranja. Y es que las portadas tienen su importancia. Te ayudan a coger un libro o no.

Luego subimos las escaleras y nos encontramos con un ambiente relajado como el de la casa de la yaya (a mi bisabuela la llamábamos yaya y me encanta la sonoridad)

 

Allí uno no solo puede comprar libros sino también tomarse una bebida, una pasta y una ensalada.  

En sus mesas siempre hay alguien degustando un café mientras ojea las páginas de un libro traído del piso de abajo o de su casa. En ese día de invierno, en una de las mesas  había una mujer de unos cincuenta años, con melena por el hombro, cabello castaño y canas que le blanqueaban en las raíces. No parecía ir a la moda porque seguramente no tenía tiempo. Levantó la cabeza un instante y nos sonrió. Frente a ella había una libreta. Garabateaba ideas y las borraba. Al poco le sonó el móvil. Suspiró, cogió la libreta y un libro de poemas de Noemi Trujillo denominado Lejos de Valparaíso  y nos dijo: “este libro de poemas expresa los sinsabores del amor y del dolor, con tal fuerza  y musicalidad que me ha vuelto a hacer creer en la poesía y en el amor  a los maridos. Os recomiendo su siguiente libro de poemas: La muchacha de los ojos tristes”

Y salió corriendo. Seguir a esta poeta porque vale la pena. 

Mientras esperábamos, Mariana Romo-Carmona estaba dentro firmando su libro Speaking like an Immigrant (Hablando como una emigrante). Nos acercamos para preguntar de qué se trataba y nos comentó:

En Una habitación propia Virginia Wolf  dice: “Las mujeres se han sentado dentro de casa, durante millones de años, de modo que ahora, las paredes mismas están impregnadas por su fuerza creativa”

“Las Mujeres, son  tan sensibles y perspicaces que conocen cada matiz del mundo interno.

Las mujeres, de hecho, son las palabras mismas con las que los hombres hablan.

Son las plumas, el papel, los libros”

Con la nostalgia de un Chile paradisíaco de fondo su libro trataba de muejres emigrantes y de la rudeza de la llegada a los EEUU. Dibujaba personajes femeninos: hermanas, hijas, lesbianas, amigas y amantes a la perfección.

Lo apuntamos para comprarlo en Amazon kindle (la nueva versión de venta por la red).

Al rato apareció Mireia Arrate, vasca pero arraigada en Barcelona y nos contó que ella ejerció de abogada hasta que pudo dejarlo y dedicarse en exclusiva a la escritura. Acababa de pasar una temporada en Manhattan y estaba escribiendo su segunda novela. Su primera novela El año de los mil cafés, trata sobre el período en la vida de Laura Camps, en el que, reconfortada por los sorbos de una taza de café imprescindible, refleja, considera, y rehace su vida, después de enterarse de que su marido Juan le engaña con Neus, amiga suya.

Salimos de la librería-café con ganas de comprar libros y llegar a casa para leerlos. Contemplamos una vez más el  escaparate y nos fuimos.

Gracias a todas las escritoras por expresar sus sensaciones y pensamientos en un papel, que si no se hubieran quedado impregnados por las paredes,

y, a las librerías por vender los libros.

BARCELONA CULTURAL CENTER FOR READING AND WRITING

English
Translation: Ken Green 
Pictures: Celia Miralles
Text: Mercedes Salvador   

One afternoon, Celia and I took the Metro from the Plaça Catalunya with the intention of interviewing a writer in a bookstore.  But not just any bookstore.  We walked, chatting, towards Pau Claris.  Turning the corner, we entered the Librería Laie after stopping on the street outside to take some photos from all possible angles.

Downstairs we had a look at several books and were left thinking about what provocative things these shelves full of books are.  How reading a new and different story can put us in contact with our hearts or distract or entertain us.  We focused on one called Hypatia, the Woman Who Loved Science, with it's evocative title.  As we looked through its pages, we photographed the words.  The Bicycle Diaries by David Byrne caught our attention with its yellow cover.  Covers certainly have their importance in helping choose a book.

Later we went upstairs and found a relaxed atmosphere, like in Yaya's house (we called my great-grandmother Yaya and I like its sound). 

There, you can not only buy books but also have a drink, a pastry and a salad.

At the tables there is always someone having coffee while looking through the pages of a book brought up from the floor below or from their home.  On that particular winter day, at one of the tables, sat a woman of fifty-some years with shoulder-length chestnut hair, grey at the roots.  She seemed not to have the time to be trendy.  She raised her head for a moment and we exchanged smiles.  In front of her she held a notebook in which she scribbled and erased ideas.  Shortly, her cellphone rang.  She sighed, grabbed the notebook and a book of poems by Noemi Trujillo named Lejos de Valparaiso (Far From Valparaiso) and said to us: “This book of poems expresses the heartaches of love and of pain with such strength and music that it leaves me believing in poetry, in love and in husbands.  I recommend as your next book of poems La muchacha de los ojos tristes (The Girl With the Sad Eyes)”.

Then she left in a rush.  Follow this poet. It's worth the effort.

While we waited, Mariana Romo-Carmona was signing her book, Speaking Like an Immigrant.  We approached her to ask about its subject and she told us:

“In A Room of One's Own, Virginia Woolf says: 'women have sat indoors all these millions of years, so that by this time the very walls are permeated by their creative force”

“Women are so sensitive and perceptive that they know each nuance of the world within.

 

Women, in fact, are the very words with which men speak. 

They are the pens, the paper, the books”.

Her book deals with immigrant women who hold a deep nostalgia for a paradisiacal Chile and with the harsh reality of their arrival in the U.S.  She has sketched the female characters; sisters, daughters, lesbians, friends and lovers, to perfection. 

We make a note to buy the edition for the Amazon Kindle.

In a little while, Mireia Arrate appears. She is Basque but is deeply rooted in Barcelona.  She told us that she practiced law until she was able to leave it and dedicate herself exclusively to writing. She had just spent a season in Manhattan and was writing her second novel. Her first, El año de los mil cafés (The Year of a Thousand Coffees) is about a period in the life of Laura Camps in which, comforted by sips of perfect coffee, she reflects, considers and rebuilds her life after finding out that her husband, Juan, has had an affair with Neus, a friend of hers.

We leave the cafe-bookstore with a desire to buy some books and take them home to read.  After pausing once more to contemplate the shop window, we go.

Thanks to all the writers who have expressed their feelings and thoughts on paper so that they weren't just left to permeate the walls,

and, thanks to all the bookstores for selling them.



BARCELONA CENTRE CULTURAL D'ESCRIPTURA I LECTURA

Català
Fotos i traducció: Cèlia Miralles
Text: Mercedes Salvador

Aquella tarda la Cèlia i jo vàrem baixar amb metro a la Plaça Catalunya amb la intenció d'entrevistar a una escriptora en una llibreria. Però no en una llibreria qualsevol. Anàvem xerrant cap a Pau Clarís. Vàrem doblegar la cantonada i entrar a la Llibreria Laie, no sense abans fer unes quantes fotos des del carrer i des de tots els angles possibles.

Al pis de sota vàrem fullejar diversos llibres. Ens vàrem quedar pensant en el suggerents que són les prestatgeries plenes de llibres. Sobretot per la perspectiva de llegir una història nova i diferent que ens ajudi a contactar amb el cor o ens distregui o diverteixi. Ens vàrem fixar en un anomenat Hypatia, la dona que va estimar la ciència, amb aquest títol tan suggerent. Entrem en les seves pàgines i fotografiem les paraules. Ens va cridar l'atenció Diaris de bicicleta de David Byrne per la seva portada taronja. I és que les portades tenen la seva importància. T'ajuden a agafar un llibre o no.

Després vàrem pujar les escales i ens vàrem trobar amb un ambient relaxat com el de la casa de la iaia (a la meva besàvia li dèiem iaia i m'encanta la sonoritat).

Allà un no només pot comprar llibres sinó també prendre's una beguda, una pasta i una amanida.

En les seves taules sempre hi ha algú degustant un cafè mentre mira les pàgines d'un llibre portat del pis de sota o de casa seva. En aquest dia d'hivern qualsevol, en una de les taules hi havia una dona d'uns cinquanta anys, amb cabellera per l'espatlla, cabell castany i cabells blancs que li blanquejaven en les arrels. No semblava anar a la moda perquè segurament no tenia temps. Va aixecar el cap un instant i ens va somriure. Enfront d'ella hi havia una llibreta. Gargotejava idees i les esborrava. Li va sonar el mòbil. Va sospirar, agafar la llibreta i un llibre de poemes de Noemi Trujillo denominat Lejos de Valparaíso i ens va dir: “aquest llibre de poemes expressa les contrarietats de l'amor i del dolor, amb tal força i musicalitat que em va tornar a fer creure en la poesia, en el amor i en els marits. Us recomano el seu següent llibre de poemes: La muchacha de los ojos tristes”.

I va sortir corrent. Seguiu a aquesta poeta perquè val la pena.

Mentre esperàvem, Mariana Romo-Carmona estava dins signant el seu llibre Speaking like an Immigrant (Parlant com una emigrant). Ens acostem per preguntar de què es tractava i ens va comentar:

A Una habitació pròpia Virginia Wolf diu: “Les dones s'han assegut dins de casa, durant milions d'anys, de manera que ara, les parets mateixes estan impregnades per la seva força creativa”

“Les Dones, són tan sensibles i perspicaces que coneixen cada matís del món intern.

Les dones, de fet, són les paraules mateixes amb les quals els homes parlen.

Són les plomes, el paper, els llibres”

El seu llibre tractava de dones emigrants amb la nostàlgia d'un Xile paradisíac de fons i la rudesa de l'arribada als EUA. Dibuixava personatges femenins: germanes, filles, lesbianes, amigues i amants a la perfecció.

L’apuntem per comprar a Amazon kindle (la nova versió de venda per la xarxa).

A l'estona va aparèixer Mireia Arrate, basca però arrelada a Barcelona, i ens va explicar que ella va exercir d'advocada fins que va poder deixar-lo i dedicar-se exclusivament a l'escriptura. Acabava de passar una temporada a Manhattan i estava escrivint la seva segona novel·la. La seva primera novel·la El año de los mil cafés, tracta sobre el període en la vida de Laura Camps, en el qual, reconfortada pels glops de la tassa de cafè perfecta, reflecteix, considera, i refà la seva vida, després de saber que el seu marit Joan l'enganya amb Neus, amiga seva.

Sortim de la llibreria-cafè amb ganes de comprar llibres i arribar a casa per llegir-los. Contemplem una vegada més l'aparador i vàrem marxar.

Gràcies a totes les escriptores per expressar les seves sensacions i pensaments en un paper, que si no s'haguessin quedat impregnades per les parets,

i, a les llibreries per vendre els llibres.

Fira de Santa Llucia

FIRA DE SANTA LLÚCIA

Castellano
Fotos: Celia Miralles
Texto: Mercedes Salvador

Cuando llegan las fiestas de Navidad y Reyes, en Barcelona es sagrado darse una vuelta por la Fira de Santa Llúcia, para ver a los artesanos que se reúnen frente a la catedral, desde 1786. Sí, sí, habéis leído correctamente 1786.

Aún más interesante es saber que se celebró la feria en 1860, a pesar de que hubo una epidemia de fiebre amarilla.

Pero ¿quién es Santa Llúcia? Pregunta una niña por la calle. La patrona de modistas y sastres, contesta su madre.

Con el tiempo pasó de ser una fiesta de modistas, a vender musgo, belenes, corcho y hierbas. Hoy es una de las tradiciones populares más arraigadas de la ciudad. Un lugar donde las familias van a pasear, a pesar del frío y a comprar lo necesario para la Navidad. Donde los figuristas o los artesanos del corcho se distinguen por los años que llevan en el negocio. Un lugar donde ir a buscar musgo puede convertirse en toda una aventura. Donde hay pesebres, abetos, Caga Tiós, Caganés (en este blog preferimos no entrar en detalles del por qué en Navidad en Cataluña hay tantas palabras que empiezan con ¨caga algo¨), belenes, estrellas, bolas rojas, doradas o plateadas para el árbol de Navidad. Y por si fuera poco donde también se pueden encontrar piñas amontonadas, abanicos, zambombas, panderetas o mantones de manila.

Un lugar mágico donde las luces de Navidad iluminan el espíritu de los paseantes.

Las creadoras del blog, para empezar bien el año, proponemos un paseo por la Fira de Santa Llúcia y que escojáis con cuidado un regalo.

Ademas os queremos agradecer el que nos leáis, porque sin lectores no somos nadie y, desearos a todos unas felices fiestas y un año 2011

entrañable,

divertido,

entretenido

y suculento

English
Translation: Ken Green

Photos: Celia Miralles
Text: Mercedes Salvador

When the holidays of Christmas and The Three Kings arrive in Barcelona, it is a sacred duty to take a walk to the Fira de Santa Llúcia to see the artisans who have congregated in front of the cathedral every year since 1786. Yes, you've read it correctly, 1786.

Even more interesting is to know that the fair was celebrated in 1860, in spite of the yellow fever epidemic.

But who is Santa Llúcia? asks a little girl in the street.  The patron saint of dressmakers and tailors, answers her mother.

With the passage of time, it became a festival of dressmakers and vendors of moss, nativity scenes, cork and herbs. Today it's one of the most deeply rooted popular traditions of the city.  A place where families go to stroll in spite of the cold, and to buy the things they need for Christmas.  A place where sketch artists and artisans in cork distinguish themselves by the years they've been in the  business.  A place  where searching for moss can be wholly transformed into an adventure.  Where there are mangers, fir trees, Caga Tiós, Caganes (in this blog we prefer not to elaborate on the details as to why, on Christmas in Cataluña, there are so many words that start with "caga algo" [shit something] but look to these links for explanations of the previous two items: http://en.wikipedia.org/wiki/Tió_de_Nadal http://en.wikipedia.org/wikiCaganer), nativity scenes, stars and red, gold or silver balls for the Christmas tree. And, as if that were not enough, you can also find stacks of pine cones, fans, drums, tambourines and manila shawls.

A magical place where the lights of Christmas illuminate the spirits of the passers-by.

In order to start the new-year well, the creators of this blog suggest that you take a walk through the Fira de Santa Llúcia and that you chose a gift with care.

We would also like to express our appreciation to all of our readers, for without readers, we are nothing. And we wish all of you happy holidays and a happy 2011

peaceful

enjoyable

entertaining

and prosperous.

Català

Fotos i traducció: Cèlia Miralles
Text: Mercedes Salvador

Quan arriben les festes de Nadal i Reis, a Barcelona és sagrat fer-se un volt per la Fira de Santa Llúcia, per a veure als artesans que es reuneixen enfront de la catedral, des de 1786. Sí, sí, heu llegit correctament 1786.

Encara més interessant és saber que es va celebrar la fira en 1860, a pesar que va haver una epidèmia de febre groga.

Però qui és Santa Llúcia? Pregunta una nena pel carrer. La patrona de modistes i sastres, contesta la seva mare.

Amb el temps va passar de ser una festa de modistes, a vendre molsa, pessebres, suro i herbes. Avui és una de les tradicions populars més arrelades de la ciutat. Un lloc on les famílies van a passejar, a pesar del fred i a comprar el necessari per al Nadal. On els figuristes o els artesans del suro es distingeixen pels anys que duen en el negoci. Un lloc on anar a buscar molsa pot convertir-se en tota una aventura. On hi ha pessebres, avets, Caga Tiós, Caganés (en aquest blog preferim no entrar en els detalls del perquè en Nadal a Catalunya hi ha tantes paraules que comencen amb ¨caga quelcom¨), pessebres, estrelles, boles vermelles, orades o platejades per a l'arbre de Nadal. I per si no fos poc on també es poden trobar pinyes amuntegades, ventalls, simbombes, panderetes o mantons de manila.

Un lloc màgic on les llums de Nadal il·luminen l'esperit dels vianants.

Les creadores del blog, per a començar bé l'any, proposem un passeig per la Fira de Santa Llúcia i que escolliu amb cura un regal.

Us volem agrair que ens llegiu, perquè sense lectors no som ningú i, desitjar-vos a tots unes bones festes i un any 2011

entranyable,

divertit,

entretingut

i suculent

En taxi por la Diagonal- Taking a taxi- Amb taxi

UNA MAÑANA EN TAXI POR LA DIAGONAL

Castellano
Fotos: Celia Miralles
Texto: Mercedes Salvador

Como teníamos prisa, esta vez Celia y yo pensamos en una forma rápida de ir de un lado al otro de la ciudad, de este a oeste. La calle más adecuada era la Avinguda Diagonal, una arteria ideada por Ildefonso Cerdá, que corta la ciudad en diagonal como de un tijeretazo y además tiene carril bus-taxi. Levantamos la mano y frente a nosotras paró uno de esos coches amarillo y negro.

-¿Por qué tienen estos colores? - preguntó Celia en alto.

El taxista, un hombre calvo con gafas un poco grandes para su cara, nos respondió raudo. - La decisión se tomó en la Segunda República. Un ingeniero decidió unificar los colores de los taxis para eliminar la competencia.

-Ingeniero tenía que ser para escoger estos colores.- Dije.

-También trajo los semáforos.

-¿Los semáforos? ¿Hasta entonces Barcelona era una ciudad sin semáforos?- Celia no podía creérselo.

-Pues sí.

Por la ventana, vimos pasar los Jardines de Pedralbes. El taxista carraspeó y enseguida nos dijo

- Eusebi Güell cedió la casa y parte de los jardines a la Corona en agradecimiento por su nombramiento nobiliario.

-Espera ¿qué debe de haber detrás de esa ventana? - Preguntó Celia.

-Algún misterio.- Pero no tuvimos tiempo de averiguarlo porque ese no era un tema que le interesara al taxista.

Una fuente nos echó una ojeada al pasar y nos pareció que quería salir a perseguirnos, pero no nos alcanzó. Pasamos por edificios cuyas cúpulas eran lo más interesante, sobretodo por los áticos llenos de plantas, hasta la plaza Calvo Sotelo,

-Perdón pero ese es el nombre franquista, ahora se llama Francesc Maciá.

El taxista no nos pasaba ni una.

-No es que estemos interesadas en lo franquista, pero cuando uno ha conocido desde pequeña una plaza con un nombre, pues queda una imagen inamovible, que va unida al nombre y cuesta mucho de cambiar.

-Bueno bueno...- Nos miró por el retrovisor como si hubiéramos bajado tres puntos en cultura ciudadana.

Supongo que el hablar de nombres del pasado también puso en evidencia nuestra edad. A quién le importaba lo que pensara.

El taxista nos volvió a mirar por el retrovisor y añadió - Francesc Maciá fue un político catalán. Exiliado, integró su partido en Esquerra Republicana y más tarde fue elegido Presidente de la Generalitat en 1932.

Celia y yo ya habíamos desconectado hacía un rato, cuando dijimos a la vez

-El Círculo Ecuestre.

Ahora yo carraspeé y dije:

-Club privado, de carácter exclusivo al que suelen pertenecer las personalidades más destacadas e influyentes de la sociedad. Inaugurado en 1856. Lugar dónde para entrar hay que levantar la nariz y si eres hombre el cuello del polo también. Yo fui miembro durante una época hasta que leí el comentario de Groucho Marx: ¨Yo nunca pertenecería a un club en que me tuviera a mí como uno de sus miembros¨

Y me borré.

Pasamos por debajo de luces navideñas y por al lado de letras que mostraban que Barcelona es una ciudad de diseño.

-Señoritas les aviso que esta es la casa Comalat, construida con claras influencias gaudinianas. Supongo que esto lo sabrán.

-Mira, mira la Casa Asia. Yo fui un día a una conferencia allí- Celia cambió de tema.

-¿Saben quién era el dueño que la hizo construir?- el taxista nos miró esta vez por el espejo de al lado y frunció el ceño.- El Barón de Quadras y la mandó construir al arquitecto Puig y Cadafalch.- Respondió sin darnos tiempo a nada.

Finalmente llegamos a la Torre Agbar, al rascacielos más recientemente construido en Barcelona donde trabajamos las dos y le preguntamos:

-¿Sabe quién la construyó?

-Sí , un arquitecto francés.

-Jean Nouveau. Y ¿sabe cuántos dispositivos luminosos tiene?

-Uno no puede saberlo todo.

-4.000 y utilizan la técnica LED, que es lo que le permite crear imágenes alrededor del perímetro cilíndrico.- Dije.

-Además tiene sensores de temperatura al exterior que regulan la apertura y cierre de las lamas de vidrio, que son como una piel.- Celia pagó y dijo:

- siempre se aprende algo nuevo.

A MORNING TAXI RIDE ALONG THE DIAGONAL

English
Translation: Ken Green

Photos: Celia Miralles
Text: Mercedes Salvador

Since we were in a hurry this time, Celia and I thought of a quick way to cross the city from one side to the other, from east to west. The best route was the Avinguda Diagonal, an artery conceived by Ildefonso Cerdá, that cuts the city diagonally, as if by a scissor, and also has a taxi lane. We raised a hand and a yellow and black car stopped in front of us. "Why are the cabs those colors?" asked Celia aloud. The driver, a bald man with glasses a bit too large for his face, answered quickly, "The decision was made during the Second Republic. An engineer set about making all taxis the same colors to eliminate competition.

-"He had to be an engineer to choose these colors." he said.-"He also put up the traffic lights"

-"The traffic lights? Until then, Barcelona was a city without traffic lights?" Celia couldn't believe it.

-"Well, yes.

Through the window, we saw the Gardens of Pedralbes pass by. The driver cleared his throat, then told us:

-Eusebi Güell turned over his house and a part of his gardens to the Crown in gratitude for being named a noble.

-"Wait. What must have been behind that window?" asked Celia.

-"Some mystery." But we didn't have time to find out because it wasn't a topic that interested the driver.

A fountain threw us a glance as we passed and seemed as if it wanted to follow, but it couldn't catch us. We passed buildings with fascinating domes and penthouses full of plants. Until we arrived at the Plaza Calvo Sotelo.

-"Excuse me, but that is the Francoist name. Now it is called Francesc Macià.

The driver wouldn't let us get away with anything.

-"We're not interested in Francoism, but when one has known a place by a certain name since childhood, it's image and name become unified and it's very hard to change."

-"OK, OK..." He looked at us in the rear-view mirror as if we had fallen three points on the city's culture scale.

I suppose the talk of names from the past also revealed our age.

The driver again looked at us in the mirror and added, "Francesc Maciá was a Catalan political leader. In exile, he formed his party Esquerra Republicana (a party for Catalan Independence) and later was elected president of the Generalitat (the Catalan government) in 1932.

Celia and I had switched him off a while ago when we said together,

-"El Círculo equestre.

Now -I- cleared my throat and said;

-"A private and exclusive club for society's most prominent and influential personalities. Started in 1856. A place where, in order to enter, you must raise your nose and, if you are a man, the collar of your polo shirt as well. At one time, I was a member, until I read Groucho Marx's comment; 'I refuse to join any club that would have me as a member.' Then I resigned.

We passed below Christmas lights and, on the side, lettering informing one that Barcelona is a planned city.

-"Ladies, this is the Comalat house, whose construction was clearly influenced by Gaudí.

-"Look, look, Asia house. I was at a conference there." Celia changed the subject.

-"Do you know who had it constructed?" The driver looked at us in the side mirror this time and frowned. "The Baron of Quadras, and he had it built by the architects Puig and Cadafalch." he answered, without giving us a moment.

Finally we arrived at the Agbar Tower, the newest skyscraper in Barcelona, where we both work, and asked him,

-"Do you know who built it?"

-"Yes, a French architect."

-Jean Nouveau. And do you know how many lighting devices it has?"

-"One can't know everything.

-"4,000 and they use LEDs. That's how they create images around the perimeter of the cylinder." I said.

-"In addition, there are temperature sensors on the exterior that regulate the opening and closing of the glass louvers, like a skin." Celia paid and said "You learn something new every day.

UN MATÍ EN TAXI PER LA DIAGONAL

Català

Fotos i traducció: Cèlia Miralles
Text: Mercedes Salvador

Com teníem pressa, aquesta vegada la Cèlia i jo vàrem pensar en una forma ràpida d'anar d'un costat a l'altre de la ciutat, d'est a oest. El carrer més adequat era l'Avinguda Diagonal, una artèria ideada per Ildefons Cerdà, que talla la ciutat en diagonal com d'una tisorada i a més té carril bus-taxi. Aixequem la mà i enfront de nosaltres va parar un d'aquests cotxes groc i negre.

- Per què tenen aquests colors? - va preguntar la Cèlia enlaire.

El taxista, un home calb amb ulleres un poc grans per a la seva cara, ens va respondre veloç. - la decisió es va prendre en la Segona República. Un enginyer va decidir unificar els colors dels taxis per a eliminar la competència.

-Enginyer havia de ser per a escollir aquests colors.- Vaig dir.

-També va portar els semàfors.

-Els semàfors? Fins a llavors Barcelona era una ciutat sense semàfors?- la Cèlia no podia creure-se'l.

-Doncs si.

Per la finestra, vam veure passar els Jardins de Pedralbes. El taxista va gargamellejar i de seguida ens va dir- Eusebi Güell va cedir la casa i part dels jardins a la Corona en agraïment pel seu nomenament nobiliari.

-Espera, què deu haver darrere d'aquesta finestra? - Va preguntar la Cèlia.

-Algun misteri.- Però no vam tenir temps d'esbrinar-lo perquè aquest no era un tema que li interessés al taxista.

Una font ens va fer una ullada al passar i ens va semblar que volia sortir a perseguir-nos, però no ens va arribar. Vàrem passar per edificis les cúpules dels quals eren el més interessant i àtics plens de plantes. Fins que arribem a la plaça Calvo Sotelo,

-Perdó però aquest és el nom franquista, ara es diu Francesc Maciá.

El taxista no ens passava ni una.

-No és que estiguem interessades en tot allò franquista, però quan un ha conegut des de petita una plaça amb un nom, doncs queda una imatge inamovible, que va lligada al nom i costa molt de canviar.

-Bé bé...- Ens va mirar pel retrovisor com si haguéssim baixat tres punts en cultura ciutadana.

Suposo que el parlar de noms del passat també va posar en evidència la nostra edat. Però a qui li importava el que pensés.

El taxista ens va tornar a mirar pel retrovisor i va afegir - Francesc Maciá va ser un polític català. Exiliat, va integrar el seu partit en Esquerra Republicana i més tard va ser triat President de la Generalitat en 1932.

La Cèlia i jo ja havíem desconnectat feia una estona, quan vam dir alhora

- El Círculo Ecuestre.

Ara jo vaig gargamellejar i vaig dir:

- Club privat, de caràcter exclusiu al que solen pertànyer les personalitats més destacades i influents de la societat. Inaugurat en 1856. Lloc on per a entrar cal aixecar el nas i si ets home, el coll del “polo” també. Jo vaig ser membre durant una època fins que vaig llegir el comentari de Groucho Marx: “Jo mai pertanyeria a un club que em tingués a mi com un dels seus membres” I em vaig esborrar.

Vàrem passar per sota de llums nadalenques i pel costat de lletres que mostraven que Barcelona és una ciutat de disseny.

-Senyoretes els aviso que aquesta és la casa Comalat, construïda amb clares influències gaudinianes. Suposo que això ho sabran.

Mira, mira la Casa Àsia. Jo vaig ser un dia a una conferència- la Cèlia va canviar de tema.

Saben qui era l'amo que la va fer construir?- el taxista ens va mirar aquesta vegada pel mirall del costat i va arrufar les celles- El Baró de Quadras i la va manar construir a l'arquitecte Puig i Cadafalch.- Va respondre sense donar-nos temps a no-res.

Finalment vàrem arribar a la Torre Agbar, al gratacel més recentment construït a Barcelona on treballem les dues i li preguntem:

-Sap qui la va construir?

-Sí , un arquitecte francès.

-Jean Nouveau. I sap quants dispositius lluminosos té?

-Un no pot saber-lo tot.

- 4.000 i utilitzen la tècnica LED, que és el que li permet crear imatges al voltant del perímetre cilíndric.-Vaig dir.

-A més té sensors de temperatura a l'exterior que regulen l'obertura i tancament de les lames de vidre, que són com una pell.- la Cèlia va pagar i va dir:- sempre s'aprèn alguna cosa nova.

A VISTA DE PÁJARO

Castellano
Fotos: Celia Miralles
Texto: Mercedes Salvador

A vista de gaviota, Barcelona es arena color nuez y son las pisadas marcadas en la arena que se dirigen hacia todas partes.

Es agua salada y aroma a salitre que flota por el Mediterráneo.

Es un amanecer en el mar.

A vista de gaviota, Barcelona son los barcos grises y color caldero de carga y descarga o ferris que navegan por el puerto y alrededor de sus espigones. Son los muelles y sus mercancías. Es el primer puerto del Mediterráneo que un día fue capital marítima, con los reyes católicos y anteriormente dio entrada a mercaderes griegos y fenicios o piratas.

A vista de gaviota, Barcelona es el puerto, el espacio que queda entre la Barceloneta y la desembocadura del río Llobregat, bajo el montículo de Montjuïc con su fortaleza-castillo, el Teatro Griego, el Poble Espanyol y el Estadio Olímpico.

Son los cruceros que atracan y salen llenos de turistas con cámaras en el pecho o los barcos de vela y Optimum que se diseminan por el mar.

A vista de paloma, de las que viven por la Plaça Catalunya, ya dentro de la muralla romana, Barcelona son; las torres campanario de la catedral, los cristales de colores de las vidrieras góticas o las ventanas que nos cuentan historias de prisioneros de la guerra civil. Aunque su lugar preferido son los balcones que les ofrecen refugio para hacer sus nidos. A veces el aire les guía a una esquina donde están tocando la sinfonía número 5 de Mozart en B mayor. Otras les acompañan las melodías de los instrumentos de viento o percusión o las campanadas de las iglesias.

Pero de vez en cuando les llama la atención la magia del colorido y se van a echar ojeadas a los cuadros expuestos en la Plaça del Pi o La Rambla. Y quizás entonces se planteen que Barcelona es una ciudad idílica para volarla o a lo mejor no se plantean nada, porque si lo hicieran se estarían preguntando por qué estos humanos son tan creativos, sucios y ruidosos.

Pero al día siguiente cuando amanece, todos los pájaros vuelven a planear sobre el Mediterráneo, las cúpulas y las torres porque no hay nada mejor que ver la ciudad desde su punto de vista.

A BIRDS'S - EYE VIEW

English
Translation: Ken Green
Pictures: Celia Miralles
Text: Mercedes Salvador

From a seagull's viewpoint, Barcelona is walnut-colored sand with footprints leading in all directions. It is the scent of salt water that floats off of the Mediterranean.

It is the sun rising from the sea.

From their viewpoint, Barcelona is grey ships and the copper color of their cargo as it's loaded and unloaded, or the ferries that sail out of its port and around the breakwaters. The port is the piers and their goods. It gave entry to Greek and Phoenician merchants as well as pirates and, under Ferdinand and Isabella, it was the first Mediterranean port to become a maritime capital. It occupies the space between the Barceloneta beaches and the mouth of the river Llobregat, bounded by the hill of Montjuïc with its castle-fortress, Greek Theater, Poble Espanyol and Olympic Stadium.

It is the cruise ships that come and go, full of tourists with cameras around their necks or the sailboats scattered upon the sea.

From a dove's viewpoint, those that live in the Plaça Catalunya within the Roman wall, Barcelona is: the bell towers of the cathedral, the colored panes of the gothic stained-glass windows or the windows that tell the stories of prisoners of the Civil War. Though their favorite places are the balconies that offer shelter for nest building. Sometimes the air guides them to a street corner where Mozart's Symphony No. 5 in B-major is being played. Other times they fly accompanied by the melodies of wind instruments or percussion or the peal of church bells.

But sometimes the magic of the colors catches their attention and they glance at the paintings on display in the Plaça del Pi or La Rambla. And perhaps then they think that Barcelona is an idyllic city over which to fly or, better that they think nothing, rather than think why these humans are so creative, dirty and noisy.

But the next day, when the sun rises, they all rise again to soar above the Mediterranean, the domes and the towers because there's nothing better than to see the city from the viewpoint of a bird.

A VISTA D'OCELL

Català
Fotos i traducció: Cèlia Miralles
Text: Mercedes Salvador

A vista de gavina, Barcelona és sorra color nou i són les trepitjades marcades en ella que es dirigeixen cap a totes parts.

És aigua salada i aroma a salnitre que sura pel Mediterrani.

És una posta de sol en el mar.

A vista d'ocell, Barcelona són els vaixells grisos i color calder de càrrega i descàrrega o els ferris que naveguen pel port i al voltant dels seus espigons. Són els molls i les seves mercaderies. És el primer port del Mediterrani que un dia va ser cabdal marítima, amb els reis catòlics i anteriorment va donar entrada a mercaders grecs i fenicis o pirates.

A vista de gavina, Barcelona és el port, l’espai que queda entre la Barceloneta i la desembocadura del riu Llobregat, sota el monticle de Montjuïc amb la seva fortalesa-castell, el Teatre Grec, el Poble Espanyol i l’Estadi Olímpic.

Són els creuers que atraquen i surten plens de turistes amb càmeres en el pit o els vaixells de vela i Optimum que es disseminen pel mar.

A vista de colom, de les que viuen per la Plaça Catalunya, ja dintre de la muralla romana, Barcelona són; les torres campanar de la catedral, els cristalls de colors de les vidrieres gòtiques o les finestres que ens relaten històries de presoners de la guerra civil. Encara que el seu lloc preferit, són les balconades que els ofereixen refugi per a fer els seus nius. De vegades l'aire els guia a una cantonada on estan tocant la simfonia nombre 5 de Mozart en B major. Unes altres els acompanyen les melodies dels instruments de vent o percussió o les campanades de les esglésies.

Però de tant en tant els crida l'atenció la màgia del color i es van a fer una ullada als quadres exposatsen la Placa del Pi o La Rambla. I potser llavors es plantegin que Barcelona és una ciutat idíl·lica per a volar-la o potser no es plantegen res, perquè si ho fessin s’estarien preguntant per quina raó aquests humans són tan creatius, bruts i sorollosos.

Però a l'endemà quan clareja, tots els ocells tornen a planejar sobre el Mediterrani, les cúpules i les torres perquè no hi ha res millor que veure la ciutat des del seu punt de vista.