BARCELONA CENTRO CULTURAL DE ESCRITURA Y LECTURA

Castellano
Fotos: Celia Miralles
Texto: Mercedes Salvador

Esa tarde Celia y yo bajamos en metro en la Plaça Catalunya con la intención de entrevistar a una  escritora en una librería. Pero no en una librería cualquiera. Íbamos charlando hacia Pau Clarís. Doblamos la esquina y entramos en la Librería Laie, no sin antes hacer unas cuantas fotos desde la calle y desde todos los ángulos posibles.
  

En el piso de abajo ojeamos varios libros. Nos quedamos pensando en lo sugerentes que son las estanterías llenas de libros. Sobre todo por la perspectiva de leer una historia nueva y diferente que nos ayude a contactar con el corazón o nos distraiga o divierta.  Nos fijamos en uno llamado Hypatia, la mujer que amó la ciencia. Qué  título más sugerente. Entramos en sus páginas y fotografiamos las palabras. Nos llamó la atención Los Diarios de bicicleta de David Byrne por su portada naranja. Y es que las portadas tienen su importancia. Te ayudan a coger un libro o no.

Luego subimos las escaleras y nos encontramos con un ambiente relajado como el de la casa de la yaya (a mi bisabuela la llamábamos yaya y me encanta la sonoridad)

 

Allí uno no solo puede comprar libros sino también tomarse una bebida, una pasta y una ensalada.  

En sus mesas siempre hay alguien degustando un café mientras ojea las páginas de un libro traído del piso de abajo o de su casa. En ese día de invierno, en una de las mesas  había una mujer de unos cincuenta años, con melena por el hombro, cabello castaño y canas que le blanqueaban en las raíces. No parecía ir a la moda porque seguramente no tenía tiempo. Levantó la cabeza un instante y nos sonrió. Frente a ella había una libreta. Garabateaba ideas y las borraba. Al poco le sonó el móvil. Suspiró, cogió la libreta y un libro de poemas de Noemi Trujillo denominado Lejos de Valparaíso  y nos dijo: “este libro de poemas expresa los sinsabores del amor y del dolor, con tal fuerza  y musicalidad que me ha vuelto a hacer creer en la poesía y en el amor  a los maridos. Os recomiendo su siguiente libro de poemas: La muchacha de los ojos tristes”

Y salió corriendo. Seguir a esta poeta porque vale la pena. 

Mientras esperábamos, Mariana Romo-Carmona estaba dentro firmando su libro Speaking like an Immigrant (Hablando como una emigrante). Nos acercamos para preguntar de qué se trataba y nos comentó:

En Una habitación propia Virginia Wolf  dice: “Las mujeres se han sentado dentro de casa, durante millones de años, de modo que ahora, las paredes mismas están impregnadas por su fuerza creativa”

“Las Mujeres, son  tan sensibles y perspicaces que conocen cada matiz del mundo interno.

Las mujeres, de hecho, son las palabras mismas con las que los hombres hablan.

Son las plumas, el papel, los libros”

Con la nostalgia de un Chile paradisíaco de fondo su libro trataba de muejres emigrantes y de la rudeza de la llegada a los EEUU. Dibujaba personajes femeninos: hermanas, hijas, lesbianas, amigas y amantes a la perfección.

Lo apuntamos para comprarlo en Amazon kindle (la nueva versión de venta por la red).

Al rato apareció Mireia Arrate, vasca pero arraigada en Barcelona y nos contó que ella ejerció de abogada hasta que pudo dejarlo y dedicarse en exclusiva a la escritura. Acababa de pasar una temporada en Manhattan y estaba escribiendo su segunda novela. Su primera novela El año de los mil cafés, trata sobre el período en la vida de Laura Camps, en el que, reconfortada por los sorbos de una taza de café imprescindible, refleja, considera, y rehace su vida, después de enterarse de que su marido Juan le engaña con Neus, amiga suya.

Salimos de la librería-café con ganas de comprar libros y llegar a casa para leerlos. Contemplamos una vez más el  escaparate y nos fuimos.

Gracias a todas las escritoras por expresar sus sensaciones y pensamientos en un papel, que si no se hubieran quedado impregnados por las paredes,

y, a las librerías por vender los libros.

BARCELONA CULTURAL CENTER FOR READING AND WRITING

English
Translation: Ken Green 
Pictures: Celia Miralles
Text: Mercedes Salvador   

One afternoon, Celia and I took the Metro from the Plaça Catalunya with the intention of interviewing a writer in a bookstore.  But not just any bookstore.  We walked, chatting, towards Pau Claris.  Turning the corner, we entered the Librería Laie after stopping on the street outside to take some photos from all possible angles.

Downstairs we had a look at several books and were left thinking about what provocative things these shelves full of books are.  How reading a new and different story can put us in contact with our hearts or distract or entertain us.  We focused on one called Hypatia, the Woman Who Loved Science, with it's evocative title.  As we looked through its pages, we photographed the words.  The Bicycle Diaries by David Byrne caught our attention with its yellow cover.  Covers certainly have their importance in helping choose a book.

Later we went upstairs and found a relaxed atmosphere, like in Yaya's house (we called my great-grandmother Yaya and I like its sound). 

There, you can not only buy books but also have a drink, a pastry and a salad.

At the tables there is always someone having coffee while looking through the pages of a book brought up from the floor below or from their home.  On that particular winter day, at one of the tables, sat a woman of fifty-some years with shoulder-length chestnut hair, grey at the roots.  She seemed not to have the time to be trendy.  She raised her head for a moment and we exchanged smiles.  In front of her she held a notebook in which she scribbled and erased ideas.  Shortly, her cellphone rang.  She sighed, grabbed the notebook and a book of poems by Noemi Trujillo named Lejos de Valparaiso (Far From Valparaiso) and said to us: “This book of poems expresses the heartaches of love and of pain with such strength and music that it leaves me believing in poetry, in love and in husbands.  I recommend as your next book of poems La muchacha de los ojos tristes (The Girl With the Sad Eyes)”.

Then she left in a rush.  Follow this poet. It's worth the effort.

While we waited, Mariana Romo-Carmona was signing her book, Speaking Like an Immigrant.  We approached her to ask about its subject and she told us:

“In A Room of One's Own, Virginia Woolf says: 'women have sat indoors all these millions of years, so that by this time the very walls are permeated by their creative force”

“Women are so sensitive and perceptive that they know each nuance of the world within.

 

Women, in fact, are the very words with which men speak. 

They are the pens, the paper, the books”.

Her book deals with immigrant women who hold a deep nostalgia for a paradisiacal Chile and with the harsh reality of their arrival in the U.S.  She has sketched the female characters; sisters, daughters, lesbians, friends and lovers, to perfection. 

We make a note to buy the edition for the Amazon Kindle.

In a little while, Mireia Arrate appears. She is Basque but is deeply rooted in Barcelona.  She told us that she practiced law until she was able to leave it and dedicate herself exclusively to writing. She had just spent a season in Manhattan and was writing her second novel. Her first, El año de los mil cafés (The Year of a Thousand Coffees) is about a period in the life of Laura Camps in which, comforted by sips of perfect coffee, she reflects, considers and rebuilds her life after finding out that her husband, Juan, has had an affair with Neus, a friend of hers.

We leave the cafe-bookstore with a desire to buy some books and take them home to read.  After pausing once more to contemplate the shop window, we go.

Thanks to all the writers who have expressed their feelings and thoughts on paper so that they weren't just left to permeate the walls,

and, thanks to all the bookstores for selling them.



BARCELONA CENTRE CULTURAL D'ESCRIPTURA I LECTURA

Català
Fotos i traducció: Cèlia Miralles
Text: Mercedes Salvador

Aquella tarda la Cèlia i jo vàrem baixar amb metro a la Plaça Catalunya amb la intenció d'entrevistar a una escriptora en una llibreria. Però no en una llibreria qualsevol. Anàvem xerrant cap a Pau Clarís. Vàrem doblegar la cantonada i entrar a la Llibreria Laie, no sense abans fer unes quantes fotos des del carrer i des de tots els angles possibles.

Al pis de sota vàrem fullejar diversos llibres. Ens vàrem quedar pensant en el suggerents que són les prestatgeries plenes de llibres. Sobretot per la perspectiva de llegir una història nova i diferent que ens ajudi a contactar amb el cor o ens distregui o diverteixi. Ens vàrem fixar en un anomenat Hypatia, la dona que va estimar la ciència, amb aquest títol tan suggerent. Entrem en les seves pàgines i fotografiem les paraules. Ens va cridar l'atenció Diaris de bicicleta de David Byrne per la seva portada taronja. I és que les portades tenen la seva importància. T'ajuden a agafar un llibre o no.

Després vàrem pujar les escales i ens vàrem trobar amb un ambient relaxat com el de la casa de la iaia (a la meva besàvia li dèiem iaia i m'encanta la sonoritat).

Allà un no només pot comprar llibres sinó també prendre's una beguda, una pasta i una amanida.

En les seves taules sempre hi ha algú degustant un cafè mentre mira les pàgines d'un llibre portat del pis de sota o de casa seva. En aquest dia d'hivern qualsevol, en una de les taules hi havia una dona d'uns cinquanta anys, amb cabellera per l'espatlla, cabell castany i cabells blancs que li blanquejaven en les arrels. No semblava anar a la moda perquè segurament no tenia temps. Va aixecar el cap un instant i ens va somriure. Enfront d'ella hi havia una llibreta. Gargotejava idees i les esborrava. Li va sonar el mòbil. Va sospirar, agafar la llibreta i un llibre de poemes de Noemi Trujillo denominat Lejos de Valparaíso i ens va dir: “aquest llibre de poemes expressa les contrarietats de l'amor i del dolor, amb tal força i musicalitat que em va tornar a fer creure en la poesia, en el amor i en els marits. Us recomano el seu següent llibre de poemes: La muchacha de los ojos tristes”.

I va sortir corrent. Seguiu a aquesta poeta perquè val la pena.

Mentre esperàvem, Mariana Romo-Carmona estava dins signant el seu llibre Speaking like an Immigrant (Parlant com una emigrant). Ens acostem per preguntar de què es tractava i ens va comentar:

A Una habitació pròpia Virginia Wolf diu: “Les dones s'han assegut dins de casa, durant milions d'anys, de manera que ara, les parets mateixes estan impregnades per la seva força creativa”

“Les Dones, són tan sensibles i perspicaces que coneixen cada matís del món intern.

Les dones, de fet, són les paraules mateixes amb les quals els homes parlen.

Són les plomes, el paper, els llibres”

El seu llibre tractava de dones emigrants amb la nostàlgia d'un Xile paradisíac de fons i la rudesa de l'arribada als EUA. Dibuixava personatges femenins: germanes, filles, lesbianes, amigues i amants a la perfecció.

L’apuntem per comprar a Amazon kindle (la nova versió de venda per la xarxa).

A l'estona va aparèixer Mireia Arrate, basca però arrelada a Barcelona, i ens va explicar que ella va exercir d'advocada fins que va poder deixar-lo i dedicar-se exclusivament a l'escriptura. Acabava de passar una temporada a Manhattan i estava escrivint la seva segona novel·la. La seva primera novel·la El año de los mil cafés, tracta sobre el període en la vida de Laura Camps, en el qual, reconfortada pels glops de la tassa de cafè perfecta, reflecteix, considera, i refà la seva vida, després de saber que el seu marit Joan l'enganya amb Neus, amiga seva.

Sortim de la llibreria-cafè amb ganes de comprar llibres i arribar a casa per llegir-los. Contemplem una vegada més l'aparador i vàrem marxar.

Gràcies a totes les escriptores per expressar les seves sensacions i pensaments en un paper, que si no s'haguessin quedat impregnades per les parets,

i, a les llibreries per vendre els llibres.