LA CIUDAD DE LAS FORMAS, LUCES y sombras/THE CITY OF SHAPES, LIGHTS and shadows/LA CIUTAT DE LES FORMES, LLUMS i ombres /

Barcelona LA CIUDAD DE LAS FORMAS, de las LUCES y las sombras

Castellano
Fotos: Celia Miralles
Texto: Mercedes Salvador

Barcelona es una ciudad que colma los sentidos a todas horas del día: por la mañana es bueno dirigir la mirada a los edificios de la ciudad que se están despertando con bostezos anaranjados. Son los balcones que cuelgan sobre la Plaça Reial, algunas cúpulas de colores o la persiana todavía cerrada del Mesón del Café. Porque las persianas de los negocios barceloneses también tienen su propia historia y colorido. Por supuesto los torreones no quieren ser menos y avisan a los rosetones y a la nave central de la catedral dedicada a Santa Eulalia, que se despierten para que nadie deje de fijarse en su estilo gótico y admirarlo. A lo largo del día, las miradas se desconcentran y se enfocan en los detalles como si fueran máquinas de filmar, y encuentran una ventana que parece salida de una prisión de alto riesgo o fuentes en las que beben y se refrescan las palomas, porque ellas también habitan en esta ciudad mágica.

Pero lo más espectacular llega con el atardecer, cuando las sombras comienzan a bailar por la ciudad y aparecen por debajo de un arco, reflejadas en los edificios de piedra, o tras las bonitas farolas que cuelgan de las paredes. A veces se pueden ver a contraluz en la playa de la Barceloneta, con los 99 metros que ocupa El Hotel Vela, al final de la Rosa dels Vents, como una imagen icónica de la cultura del diseño que reina en la ciudad.

Cuando anochece se encuentra uno en mundo fantasmagórico situado entre luces y sombras y aparece una visión diferente del Museu Nacional d'Art de Catalunya que se hallaba dormido, como un gigante de cuento.

Y entonces cae la noche sin compasión y las terrazas encienden las luces y las calefacciones al exterior, cuando hace frío. El Hotel Majestic se levanta majestuoso y desde la peluquería Cebado se asoma una modelo que nos indica que es hora de marcharse a dormir.

Barcelona, THE CITY OF SHAPES, LIGHTS and shadows

English
Translation: Keen Green

Photografies: Celia Miralle
Text: Mercedes Salvador

Barcelona is a city that satisfies the senses at every hour of the day: in the morning, direct your gaze at the city's orange toned buildings, like the balconies that overhang the Plaça Reial, some vividly colored domes or the always-closed blinds of the Mesón del Café. The blinds of the businesses of Barcelona have their own stories and colors.  Of course, the towers of the Cathedral of Santa Eulàlia don't want to be overlooked, so they warn the rose window and nave to wake up so that nobody will fail to notice and admire their Gothic style. In the course of the day, as your glance loses concentration, it focuses on details as if it were a movie camera and had found a window that seems to open into a high security prison or fountains in which doves drink and refresh themselves, because they too live in this magic city.

But the most spectacular views come with sunset, when the shadows begin to dance over the city and appear beneath an arch, reflected on the stone buildings or behind the lovely lampposts that hang from the walls. Sometimes it's possible  to see the Barceloneta beach back-lit, with the 99 meters occupied by the Hotel Vela at the end of Rosa del Vents as an iconic image of the culture of design that rules the city.  When night falls, one finds a phantasmagoric world between light and shadow and there appears a different vision of the Museu Nacional d'Art de Catalunya which has fallen asleep like a storybook giant.

And then, night falls without compassion and the terrazas light their lamps and, when it's cold, their outdoor heaters. The Hotel Majestic raises itself majestically and, from the hair salon Cebado, a model leans out to advise us that it's time to go to bed.

   



Barcelona LA CIUTAT DE LES FORMES, de les LLUMS i les ombres
Català
Traducció i fotografies: Cèlia Miralles
Text: Mercedes Salvador

Barcelona és una ciutat que omple els sentits a qualsevol hora del dia: al matí és bo dirigir la mirada als edificis de la ciutat  que s'estan despertant amb amb badalls ataronjats, com els balcons que pengen sobre la Plaça Reial, algunes cúpules de colors vius  o la persiana encara tancada del Mesón del Cafè. Perquè les persianes dels negocis barcelonins també tenen la seva pròpia història i colorit. Per descomptat les torrasses no volen ser menys i avisen als rosetons i a la nau central de la catedral dedicada a Santa Eulàlia, que es despertin perquè ningú deixi de fixar-se en el seu estil gòtic i admirar-lo. Al llarg del dia, les mirades es desconcentren i s'enfoquen en els detalls com si fossin màquines de filmar, i troben una finestra que sembla sortida d'una presó d'alt risc o fonts en les que beuen i es refresquen els coloms, perquè ells també habiten en aquesta ciutat màgica.

Però el més espectacular arriba amb el capvespre, quan les ombres comencen a ballar per la ciutat i apareixen per sota d'un arc, reflectides en els edificis de pedra, o darrera dels bonics fanals que pengen de les parets. De vegades es poden veure a contrallum a la platja de la Barceloneta, amb els 99 metres que ocupa L'Hotel Vela, al final de la Rosa dels Vents, com una imatge icònica de la cultura del disseny que regna a la ciutat. Quan es fa fosc es troba un en món fantasmagòric entre llums i ombres i apareix una visió diferent del Museu Nacional d'Art de Catalunya que es trobava adormit, com un gegant de conte.

I llavors es fa de nit sense compassió i les terrasses encenen les llums i les calefaccions a l'exterior, quan fa fred. L'hotel Majestic, s'aixeca majestuós i des de la Perruqueria Cebado s'aboca una model que ens indica que és hora de marxar a dormir.

  

AGUA, COLORES Y MÚSICA
WATER, COLORS AND MUSIC
AIGUA,  COLORS I MÚSICA

Castellano
Fotos: Celia Miralles
Texto: Mercedes Salvador

Para las noches cálidas de verano, no hay nada mejor que acercarse a la Plaça Espanya y refrescarse con el juego de luces, música y colores de la Fuente Mágica. Construida por Carles Buigas, ingeniero, como último proyecto de la exposición Universal de 1929. Elevada sobre una plataforma, la fuente principal parece un pastel de novios  y las pequeñas de abajo, un manantial que sigue su cauce.

Detrás, puede verse el Palacio Nacional, bajo el cielo azul con un poco de polución de Barcelona, como testigo.

Los turistas y barceloneses se sientan en sus bordes, para olvidarse de sus problemas y dejarse llevar por los juegos de luces y formas, que se contornean al ritmo de la música.

Son noches sugerentes y refrescantes que se introducen en la imaginación de los que las comparten y ayudan a entender un poco mejor lo que aporta la magia del verano.
Son noches que ayudan a soportar un poco mejor lo que la vida te traiga.

English
Traslation: Mariana Romo-Carmona 
Photos: Celia Miralles
Text: Mercedes Salvador
 

On warm, balmy nights there's nothing better than to head over to Plaça Espanya and get refreshed with the play of lights, water, and color of the Magic Fountain. It was built by the engineer Carlos Buigas, as the last project for the 1929 World Expo. Atop an elevated platform, the main fountain looks like a wedding cake, while the smaller fountains below catch the overflow and follow its course.

Behind it, one can see the National Palace, a witness under blue skies with a bit of pollution from Barcelona.

The tourists and barcelonians sit along the edges, to forget their problems for a while and get carried away by the play of lights and shapes of water streams that sway to the beat of the music.

These are refreshing nights full of fantasy that enter the imagination of the ones that share them, and help us to understand a little better what the summer magic brings. These are nights that help us to bear and weather all that life may bring, a little better.

Català
Traducció i fotos: Celia Miralles
Text: Mercedes Salvador

Per a les nits càlides d’estiu, no hi ha res millor que apropar-se a la Plaça Espanya i refrescar-se amb el joc de llums, música i colors de la Font Màgica. Construïda per Carles Buigas, enginyers, com últim projecte de l’exposició Universal de 1929. Aixecada sobre una plataforma, la font principal sembla un pastís de nuvis i les petites d’abaix, sembla que segueixin el seu cau.

Darrera, es pot veure el Palau Nacional, sota el cel blau amb una mica de la pol·lució de Barcelona, com a testimoni.

Els turistes i barcelonins, s’assenten en les seves voreres, per a oblidar-se dels seus problemes i es deixen portar pels jocs de llums i formes, que es contornegen al ritme de la música.

Són nits suggerents i refrescants que s’introdueixen en la imaginació de qui les comparteixen i ajuden a entendre una mica millor allò que aporta la màgia de l’estiu. Són nits que ajuden a suportar una mica millor allò que la vida ens porti.

BARCELONA, ANTES, DURANTE Y DESPUÉS DE LA FINAL DE LA COPA DE EUROPA DEL BARÇA Y RECIENTEMENTE LA SUPERCOPA

Felicidades Barça

Castellano
Fotos: Celia Miralles
Texto: Mercedes Salvador

¿Qué tiene el Barça que enamora?

¿Qué tiene el Barça que hipnotiza?

Con esta entrada queremos por supuesto hablar de Barcelona, pero también  queremos alargar un poco el hablar de la pasión que causó el Barça en la final de la copa de Europa y ahora m as recientemente con la Supercopa frente al Madrid. (Esto me recuerda cuando me saqué un máster en escritura creativa en Goddard College en Vermont y me vinieron a ver mi madre y mi hermano al discurso final de graduación. Me felicitaron y se pusieron a hablar de sus cosas. Yo les dije: - Oye, que aquí hay que hablar de mi discurso durante todos los días que estáis por aquí, no sólo un minuto y como si no hubiera existido, por lo menos un día por cada año de trabajo. Se quedaron perplejos, pero con el tiempo lo han utilizado en beneficio propio. Así  que la celebración por la copa de Europa ha de durar un poco más, sino no vale).

El Barça volvió a convencernos de que sus jugadores son unos magos del balón (ya lo estábamos pero nos hacía falta confirmarlo ante el Manchester), de que su estrategia es la mejor y de que son todos jugadores, tanto en defensa con Piqué, Pujol, Alves, Milito, Maxwell, Fontás o Abidal, en la media, con Xavi, Iniesta, Mascherano, Keita, Busquets, Adriano o Affellay, o la delantera con Bojan, Pedro, Villa y Messi y en la portería con Valdés, con estrella propia que no deja de brillar. El Barça se paseó por el campo, una vez más, imponiendo su juego  y sin dar oportunidades al Manchester United de desplegar el suyo, con un sistema infalible: tenían la pelota porque la estaban jugando o recuperando.

Nadie esperaba que de la escuela del Barça salieran tan buenos jugadores, con una técnica tan brillante y tan elaborada, pero es que el Barca lo ha hecho bien de verdad. Primero gracias a la visión del fútbol de Johan Cruyff y luego con la aportación personal de Pep Guardiola al juego, el sistema holandés se ha convertido en el más brillante de la historia.

Pero volviendo a la esencia de lo que queremos contar aquí: ¿qué pasó en Barcelona mientras el Barça jugaba en Inglaterra?

Antes del partido hubo una actividad frenética. Las banderas azulgranas salieron a la calle y los gestos de esperanza de los seguidores se reflejaron en los rostros entusiasmados y en los símbolos pintados en el rostro, en forma de paraguas, camisetas  o gorros. En el arco de Triunfo, el Ayuntamiento colocó una pantalla gigante a la que fueron añadiéndose más y más seguidores.

Durante el partido, las calles se quedaron mudas y solitarias, excepto por unos cuantos gritos aislados de –ahhh, casi, venga venga Messi, si señor….-.  Los semáforos siguieron cumpliendo con su cometido de dejar pasar a transeúntes y vehículos fantasmas, sin percatarse de que los coches se habían marchado al retiro y los transeúntes estaban con la cara pegada al televisor. La animación estaba concentrada en algunos bares con TV.

El resto era una ciudad desierta, sin niños jugando en los parques ni bañistas en las playas. Una ciudad sin gente, ni ruido y casi sin ambulancias porque parece que hay menos ataques al corazón cuando juega el Barça. Una ciudad dejada de lado para perseguir a una pelota. Según como se mire, el tema tiene tela, pero hay que tener en cuenta quién le estaba dando patadas a la pelota. No eran unas patadas cualquiera.

Lo único que alteró el silencio fueron los goles: el de Pedro que se merecía marcar, el de Villa porque llevaba una sequía preocupante, y sobre todo, sobre todo, el de Messi… Ah Messi… Todos de una forma u otra queremos que meta goles, que siga triunfando, que siga con esa genialidad que rebosa de sus botas, porque gracias a él y al entrenador Pep Guardiola con cada partido ganado, todos nos sentimos un poco héroes.

BARCELONA BEFORE, DURING, AND AFTER THE FINAL OF THE EUROPEAN CUP 

English
Translation: Ken Green 
Pictures: Celia Miralles
Text: Mercedes Salvador

Barcelona Before, during, and after the Final of the European Cup

What does Barça have that captivates?

What does Barça have that hypnotizes?

With this entry we wish to speak of Barcelona (of course), but also to expand a bit on all of the passion that Barça evoked in the final for the European Cup. It brings to mind a memory from when I earned my Master of Creative Writing at Goddard College in Vermont and my mother and brother came to see my graduation speech.  They congratulated me, then began to talk of their own affairs.  I told them, "Listen, while you're here you must speak of my achievement every day, not only for a minute and as if it didn't really exist, but for at least one day for each of my years of work." They were perplexed, but with time they've come to understand.  And in like manner, the celebration of the European Cup must be prolonged a little.

Barça convinced us that its players are magicians of the soccer ball (we were already convinced but lacked proof against Manchester), that its strategy is the best and that they are complete players, as much in defense with Piqué, Pujol, Alves, Milito, Maxwell, Fontás or Abidal, as in the middle with Xavi, Iniesta, Mascherano, Keita, Busquets, Adriano or Affellay or up front with Bojan, Pedro, Villa y Messi or the gol keeper Valdés. They have their own star that never fails to shine. Barça took to the field one more time, imposing their own game, never giving Manchester a chance to unfold theirs, with an infallible system: they had the ball because they were playing it or recovering it.

Nobody expected that the Barça school would turn out such good players, with such brilliant and elaborate technique, but they've truly done well.  Thanks first to Johan Cruyff's vision of soccer and later to Pep Guardiola's personal contribution to the game, the Dutch system has been transformed into the best in history. 

But, returning to the essence of what we wish to discuss here, what was going on in Barcelona while Barça played in England?  Before the game, there was frantic activity.  The blue and scarlet banners were taken into the streets and the hopeful gestures of the fans were reflected in their faces painted with team insignias to match those on their t-shirts, caps and umbrellas. On the Arco de Triunfo, the municipality mounted a giant screen, around which clustered more and more fans.

During the game, the streets became silent and lonely, except for a few isolated shouts of "aaaah", "almost!", "go Messi, go!" and "yes sir...".  The traffic lights continued their mission of regulating the passage of pedestrians and the ghosts of vehicles, without noticing that the cars had all slipped away and the pedestrians had their faces glued to the television.  All activity was concentrated in those bars with a TV.

The rest of the city was deserted, without children playing in the parks or bathers on the beaches. A city without people or noise and almost without ambulances, for it seems there are fewer heart attacks when Barça is playing.  A city cast aside in the pursuit of a ball.  As you see, this is a wide-reaching subject, but you must take into account just who was kicking the ball.  These weren't just any feet.

The only thing to break the silence were the goals: Pedro's deserved notice, Villa's because it broke a worrisome drought and above all, above all, Messi's ... Ah Messi... Everyone, in one way or another, wants him to score goals, to triumph, to do so with that genius that bursts from his shoes, because, thanks to him and to coach Pep Guardiola (the architect of it all), with each match won, we all feel a bit heroic.

BARCELONA ABANS, DURANT, I DESPRÉS DE LA FINAL DE LA COPA D'EUROPA DEL BARÇA 

Català
Fotos i traducció: Cèlia Miralles
Text: Mercedes Salvador

Què té el Barça que enamora?

 Què té el Barça que hipnotitza?

Amb aquesta entrada volem, per descomptat, parlar de Barcelona, ​​però també volem allargar una mica el parlar de la passió que va causar el Barça a la final de la copa d'Europa. (Això em recorda quan em vaig treure un màster en escriptura creativa al Goddard College a Vermont i em van venir a veure la meva mare i el meu germà al discurs final. Em van felicitar i es van posar a parlar de les seves coses. Jo els vaig dir: - Escolteu, que aquí hem de parlar del meu discurs durant tots els dies que esteu per aquí, no només un minut i com si no hagués existit, almenys un dia per cada any de treball. Es van quedar perplexos, però amb el temps l'han utilitzat en benefici propi. Així que la celebració per la copa d'Europa ha de durar una mica més, sinó no val).

El Barça va tornar a convèncer-nos que els seus jugadors són uns mags de la pilota (ja n’estàvem però ens feia falta confirmar-ho contra el Manchester), de que la seva estratègia és la millor i que són tots jugadors, tant en defensa amb Piqué, Pujol, Alves, Milito, Maxwell, Fontàs o Abidal, a la mitjana, amb Xavi, Iniesta, Mascherano, Keita, Busquets, Adriano o Affellay, o la davantera amb Bojan, Pedro, Vila i Messi o el porter Valdés, amb estrella pròpia que no deixa de brillar. El Barça es va passejar pel camp, una vegada més, imposant el seu joc i sense donar oportunitats al Manchester United de desplegar el seu, amb un sistema infalible: tenien la pilota perquè l'estaven jugant o recuperant.

Ningú esperava que de l'escola del Barça sortissin tan bons jugadors, amb una tècnica tan brillant i tan elaborada, però és que el Barça ho ha fet bé de veritat. Primer gràcies a la visió del futbol de Johan Cruyff i després amb l'aportació personal de Pep Guardiola al joc, el sistema holandès s'ha convertit en el més brillant de la història. Però tornant a l'essència del que volem explicar aquí: què va passar a Barcelona mentre el Barça jugava a Anglaterra?

Abans del partit hi va haver una activitat frenètica. Les banderes blaugranes van sortir al carrer i els gestos d'esperança dels seguidors es van reflectir en els rostres entusiasmats i en els símbols pintats o en forma de paraigües, samarretes o gorres. En l'arc de Triomf, l'Ajuntament va col·locar una pantalla gegant a la qual es van afegir més i més seguidors.

 Durant el partit, els carrers es van quedar mudes i solitàries, excepte per uns quants crits aïllats de -ahhh, gairebé, vinga vinga Messi, si senyor ... .-. Els semàfors seguir complint amb la seva comesa de deixar passar a vianants i vehicles fantasmes, sense adonar-se que els cotxes s'havien marxat al retir i els transeünts estaven amb la cara enganxada al televisor. L'animació estava concentrada en alguns bars amb TV.

La resta era una ciutat deserta, sense nens jugant als parcs ni banyistes a les platges. Una ciutat sense gent, ni soroll i gairebé sense ambulàncies perquè sembla que hi ha menys atacs al cor quan juga el Barça. Una ciutat deixada de banda per perseguir una pilota. Segons com es miri, el tema té tela, però cal tenir en compte qui li estava donant puntades de peu a la pilota. No eren unes puntades qualsevol.

L'única cosa que va alterar el silenci van ser els gols: el del Pedro que es mereixia marcar, el de Villa perquè portava una sequera preocupant, i sobretot, sobretot, el de Messi ... Ah Messi ... Tots d'una manera o altra volem que fiqui gols, que segueixi triomfant, que segueixi amb aquesta genialitat que desborda de les seves botes, perquè gràcies a ell i a l'entrenador Pep Guardiola amb cada partit guanyat, tots ens sentim una mica herois.

  

Barcelona y sus historias

Barcelona y sus historias

Viviendo campo a través: (Memoir, Poems, and Stories)

UN SANT JORDI DESDE DENTRO 

Castellano
Fotos: Celia Miralles
Texto: Mercedes Salvador 

Esta vez, cuando nos propusieron a Celia y a mí, vivir el Sant Jordi desde dentro, no lo dudamos ni un segundo, a pesar de la amenaza de lluvia y de los rumores preocupantes de que no habría nadie por caer en medio de Semana Santa. Bajamos a la Rambla Catalunya, la una en Harley y la otra en Scoopy.

Enseguida nos dimos cuenta de que el Sant Jordi era una fiesta difícil de olvidar, por muchas amenazas que hubiera.(es casi como un partido del Barça-Real Madrid) La gente no se había olvidado de estar presente. Las calles de alrededor de la Rambla Catalunya estaban colapsadas, no había aparcamiento por ninguna parte, pero por suerte habíamos ido en nuestras motos.

La Rambla Catalunya un año más estaba invadida de mesas, libros, gente, paseantes, rosas y escritores.

Para los que no conozcan de dónde viene el Sant Jordi, ya lo explicamos en una de las primeras entradas de nuestro blog: es nuestro día de los enamorados, nuestro San Valentín particular, con señeras, rosas, libros y hasta con amenaza de lluvia incluida. Sant Jordi, es el patrón de Catalunya, un caballero que salvó a una princesa del dragón. Y por si fuera poco, además, es el día Internacional del Libro, por la conmemoración de la muerte de Miguel de Cervantes.

Por eso es costumbre que las parejas, amantes, amigos, madres e hijos, etc., se regalen mutuamente una rosa y un libro.

Pues en ese día tan emblemático, tuvimos la oportunidad de estar en una mesa, la de Parnass ediciones, gracias a Amalia Sanchís su fundadora, junto a otros escritores.

Nos instalamos en la mesa para firmar libros y ver pasar a la gente y pasar y pasar. Pero sobretodo tuvimos la oportunidad de darnos cuenta que el libro no está muerto, que la gente quiere comprarlos, regalarlos, leerlos y quiere sentir el pulso de los que los escribieron. Que incluso, están dispuestos a salir a la calle y desplazarse hasta el centro, la Rambla Catalunya, el Corte Inglés de Diagonal, o de Catalunya, el FNAC o la Laie, aunque no les vaya de paso, y no lo puedan utilizar como excusa para escaparse del trabajo. Salen en búsqueda de una historia que les atrape, que les introduzca en un mundo mágico, que les inspire o les haga llorar. Salen en búsqueda de su escritor o mediático favorito, ya sea Bea Cabezas, Luis Racionero, Almudena Grandes, Miquel Roca o Buenafuente.

Pero también en búsqueda de otros no tan conocidos pero no por ello menos interesantes como Mª Ángeles Gavaldá, con su libro ¡Gracias, Crisi!, o Abel Santos y su libro El lado opuesto del viento.

Mariana Romo-Carmona y June Chan habían venido expresamente desde Manhattan, no podían creerse el espectáculo al que llamaron “la feria de libros más grande del mundo”.

Juan Soldevila y Montse Capdevila aparecieron con sus hijos y dijeron que después de vivir en Madrid durante varios años: “no querían perderse la ocasión” y después nos reencontramos con viejos amigos y amigas como Natalia Pera, José María Valon, Carmen Lamiel… madres, y desconocidos.

En conclusión, un día espléndido en donde los libros reinaron, ocupando mesas y suspirando para que alguien los comprara. Algunos autores esperamos inquietos también, preguntándonos ¿quien se interesaría por el mundo que habíamos creado? Un mundo ficticio o real que queríamos compartir. Yo personalmente no cabía dentro de mí por tener mi libro Viviendo campo a través (Memoirs, Poems and Stories) a la venta. Pero lo más importante de todo es que estuvimos todos unidos con un propósito en común: los libros.

THE SANT JORDI LIVES FROM INSIDE

English
Translation: Mariana Romo-Carmona 
Pictures: Celia Miralles
Text: Mercedes Salvador 

This time, when Celia and I were invited to live the Festival of Sant Jordi from the inside, we didn’t hesitate for a second, despite the threat of rain and the worrying rumors that nobody would show up, since it fell in the middle of Holy Week. We drove down to the Rambla Catalunya, one on her Harley and the other riding Scoopy.

We realized immediately that Sant Jordi is a celebration that would be hard to forget, no matter how many warnings there were. (It’s almost like a soccer match between Barça and Real Madrid!) People had not forgotten, and they were there. The streets surrounding Rambla Catalunya were overflowing, there was no parking available anywhere, but luckily we had driven our motorcycles.

Once again, this well-known thoroughfare was invaded by tables, books, people, strollers, roses, and writers.

For those who don’t know where Sant Jordi comes from, we have already talked about it in one of the first entries to our blog: it is our day for lovers, our peculiar St. Valentine’s, with Barcelona pennants, roses, books, and including the threat of heavy rains. Sant Jordi is the Patron Saint of Catalunya, a knight who saved a princess from a dragon. And as if this weren’t enough, it is also International Book Day, commemorating the death of Miguel de Cervantes.

This is why it’s a tradition for couples, lovers, friends, mothers and children, etc., to give each other a gift of a rose and a book.

And so, on this symbolic day we had the opportunity to be at a table with Parnass Ediciones, thanks to its founder, Amalia Sanchís, and in the company of other writers.

We sat at the table prepared to sign books and to watch people go by, endlessly. But above all we had the chance to realize that books are not dead, that people want to buy them, give them as gifts, read them, and want to feel close to those who wrote them, to feel the pulse of the writer. In fact, they are determined to go out on the street and spill over into downtown, to Rambla Catalunya, the Corte Inglés stores on Diagonal or Catalunya, the FNAC or the Laie, even if it’s out of their way, and they can’t use it as an excuse to skip out of work. They go out in search of a story to grab them, to introduce them to a magical world, to inspire them or make them cry. They go out in search of their favorite writer or media host, whether it’s Bea Cabezas, Luis Racionero, Almudena Grandes, Miquel Roca or Buenafuente.

But also in search of others not as well-known, yet no less interesting, such as Mª Angeles Gavaldá with her book ¡Gracias Crisis!, or Abel Santos, with his book of poems, El lado opuesto al viento (The Other Side of the Wind).

Mariana Romo-Carmona and June Chan had come expressly from Manhattan, and they could not believe the phenomenon they dubbed, “the largest Book Fair in the world.”

Juan Soldevila and Montse Capdevila appeared with their two children, and they commented that after living in Madrid for several years, they “didn’t want to miss the chance;” and then we met up with with old friends like Natalia Pera, José María Valon, Carmen Lamiel... and people’s mothers and those we didn’t know.

To sum up, it was a splendid day where books ruled, occupying tables and sighing in hopes that someone would buy them. Some of us authors waited anxiously as well, who would be interested in the worlds we had created? A world, real or fictional, that we wanted to share. Personally, I could barely stand it because I had my book Viviendo campo a través (Memoir, Poems, and Stories) for sale. But the most important part of all this is that we were all there together, united by a common purpose: books.

VIURE EL SANT JORDI DES DE DINS    

 

Català
Fotos i traducció: Cèlia Miralles
Text: Mercedes Salvador
 

Aquesta vegada, quan ens van proposar a la Cèlia ia mi, viure el Sant Jordi des de dins, no ho vàrem dubtar ni un segon, tot i l'amenaça de pluja i dels rumors preocupants que no hi hauria ningú per caure enmig de Setmana Santa. Baixem a la Rambla Catalunya, l'una en Harley i l'altra en Scoopy.

De seguida ens vam adonar que el Sant Jordi era una festa difícil d'oblidar, per moltes amenaces que n'hi ha. (És gairebé com un partit de Barca Reial Madrid) La gent no s'havia oblidat d'estar present. Els carrers del voltant de la Rambla Catalunya estaven col·lapsades, no hi havia aparcament per enlloc, però per sort havíem anat en motos.

La Rambla Catalunya un any més estava envaïda de taules, llibres, gent, vianants, roses i escriptors.

Per als que no coneguin d'on ve el Sant Jordi, ja ho vàrem explicar en una de les primeres entrades del nostre blog: és el nostre dia dels enamorats, el nostre Sant Valentí particular, amb senyeres, roses, llibres i fins i tot amb amenaça de pluja inclosa. Sant Jordi, és el patró de Catalunya, un cavaller que va salvar a una princesa del drac. I per si fos poc, a més, és el dia Internacional del Llibre, per la commemoració de la mort del Miguel de Cervantes.

Per això és costum que les parelles, amants, amics, mares i fills, etc. ... es regalin mútuament una rosa i un llibre.

Doncs en aquest dia tan emblemàtic, vam tenir l'oportunitat d'estar en una taula, la de Parnass Edicions, gràcies a l’Amàlia Sanchís, la seva fundadora, al costat d'altres escriptors.

Ens instal·lem a la taula per a signar llibres i veure passar la gent i passar i passar. Però sobretot vam tenir l'oportunitat de donar-nos compte que el llibre no està mort, que la gent vol comprar-los, regalar, llegir-los i vol sentir el pols dels que els van escriure. Que fins i tot, estan disposats a sortir al carrer i desplaçar-se fins al centre, la Rambla Catalunya, el Corte Inglès de Diagonal, o de Catalunya, l'FNAC o la Laie, encara que no els vagi de pas, i no ho puguin utilitzar com a excusa per escapar-se del treball. Surten a la recerca d'una història que els atrapi, que els introdueixi en un món màgic, que els inspiri o els faci plorar. Surten a la recerca del seu escriptor o mediàtic favorit, ja sigui la Bea Cabezas, el Luis Racionero, l’Almudena Grandes, el Miquel Roca o en Buenafuente.

Però també a la recerca d'altres no tan coneguts però no per això menys interessants com la Mª Angeles Gavaldá, amb el seu llibre ¡Gracias, Crisis!, o l’Abel Santos amb el seu poemari El lado opuesto al viento.

La Mariana Romo-Carmona i la June Chan havien vingut expressament des de Manhattan i no podien creure's l'espectacle al que van enomenar “ la fira de llibres més gran del món”.

El Juan Soldevila i la Montse Capdevila van aparèixer amb els seus fills i van dir que després de viure a Madrid durant diversos anys: “no volien perdre l'ocasió” i després, ens vàrem retrobar amb vells amics i amigues com la Natalia Pera, el José María Valon, la Carme Lamiel ... mares i desconeguts.

En conclusió, un dia esplèndid on els llibres van regnar, ocupant taules i sospirant perquè algú els comprés. Alguns autors vàrem esperar inquiets també, preguntant qui s'interessaria pel món que havíem creat? Un món fictici o real que volíem compartir. Jo personalment no cabia dins meu per tenir el meu llibre Vivint camp a través (Memoirs, Poems and Stories) a la venda. Però el més important de tot és que vam estar tots units amb un propòsit en comú: els llibres.