Punto de partida - Meeting Place - Punt de partida

Punto de partida -  Meeting Place - Punt de partida

lunes, 29 de marzo de 2010

Castellano - English - Català



El Zurich – Punto de encuentro

Castellano
Fotos: Celia Miralles
Texto: Mercedes Salvador

El Zurich, situado desde el año 1920 entre Pelai y Plaça Catalunya y frente a la Rambla. Echa ojeadas a todo el que pasa y a veces le guiña el ojo al que se siente mal.

Centro neurálgico de Barcelona.

En sus mesas y sillas se siente latir el corazón de Barcelona. Por eso, quizás, están siempre llenas de gente. Unos se sientan a esperar con un cigarrillo entre los dedos y un café. Otros, como un grupo de extranjeros del norte de Europa (hablando una lengua llena de jotas) se saludan con golpes en la espalda. Un hombre con barba blanca lee el País y un chico solitario habla por el móvil.

Cuando lo renovaron en 1998 algunos pensaron que había perdido el sabor, pero al Zurich no le importó porque sabía que seguiría siendo el Punto de encuentro.

Una pareja de emigrantes latinoamericanos esperan su oportunidad. Vinieron desde su pueblo, cuando un amigo les contó que en Barcelona podían hacer dinero. Esperan sentados a que les llegue ese momento, que con la crisis parece, que se aleja cada día un poco más. Muchos otros, simplemente, se entretienen mirando pasar a la gente.

El agua de la fuente de la Plaça Catalunya refresca el ambiente.

Un payaso hace malabares en forma de cascada con tres pelotas. Casi todos sonríen cuando se le cae una y hace ver que le destrozó el pie, excepto una chica con gafas, falda larga y pelo rizado que se mira el reloj una y otra vez. Quizás su novio la ha dejado plantada y esté harta de que siempre pase lo mismo. Quizás llegue tarde a una cita. Pero, se levanta y se va.

Por la acera de enfrente del Zurich unos vienen y otros van con pasos acelerados, serenos o danzarines. Nunca dejan de pasar.

Son tantas las anécdotas que nos podría contar! pero no quiere que, los que se acercan a sus puertas, dejen de confiarle sus secretos. Cuando no puede oírles deja que el espejo refleje sus historias que ahora están ya impregnadas por las paredes.


El Zurich- Meeting Place

English
Pictures: Celia Miralles
Text: Mercedes Salvador

with the help of: Ken Green

The café Zurich, located since 1920 between carrer de Pelai and the Plaça Catalunya, overlooks the park-like avenue called la Rambla. It throws quick glances at all that pass by, and at times winks at the ones who don´t seem well.

It is the nerve center of Barcelona.

In its tables and chairs one can feel the beat of Barcelona's heart. That’s why it's always full of people. Some sit and wait with cigarettes between their fingers, and coffee. Others like a group of foreigners from ­Northern Europe (speaking a hard edged language) greet each other with slaps on the back. A man with white beard reads el País and a solitary boy talks on his cell phone.

When the Zurich was renovated in 1998, some thought it had lost its flavor, but the Zurich didn't care, because it knew that it would continue being The Meeting Place.
A couple of Latin-American emigrants await their opportunity. They came from a little town, after a friend told them that, in Barcelona, they could make money. Seated, they wait for their moment to arrive but, with the economic crisis, it seems to move a little farther away each day. Many others are simply entertained by watching the people who pass.

The water of the Plaça Catalunya's fountain freshens the air.

A clown juggling three balls makes the shape of waterfall. Everyone smiles when one of the balls falls on his foot and he pretends terrible injury. Everyone except a girl with glasses, a long skirt and curly hair who looks at her watch again and again. Perhaps her boyfriend has left her and she is fed up that the same thing always happens. Or perhaps she is late for a meeting. But she stands up and leaves.

On the sidewalk opposite the Zurich they come, and go with steps that are rapid, serene, nervous, dancing. But they never stop passing.

There are so many stories that the Zurich could tell!

But it doesn't want those who approach its doors, to stop trusting it with their secrets. And when it can't hear them, it leaves the mirror to reflect the stories that have already been absorbed by the walls.


El Zurich – Punt de trobada

Català
Fotos i traducció: Cèlia Miralles
Text: Mercedes Salvador

El Zurich, situat des de l’any 1920 entre Pelai i la Plaça Catalunya i enfront de la Rambla. Dóna una ullada a tot el que passa i de vegades li fa l’ullet al que se sent malament.

Centre neuràlgic de Barcelona.

En les seves taules i cadires se sent bategar el cor de Barcelona. Per això, potser, estan sempre plenes de gent. Uns s'asseuen a esperar amb un cigarret entre els dits, prenent un cafè . Uns altres, com un grup d'estrangers del nord d'Europa (parlant una llengua plena de jotes) se saluden amb cops en l'esquena. Un home amb barba blanca llegeix “El País” i un noi solitari parla pel mòbil.

Quan el van renovar en 1998 alguns van pensar que havia perdut el sabor, però al Zurich no li va importar perquè sabia que continuaria sent el Punt de trobada.


Una parella d'emigrants llatinoamericans esperen la seva oportunitat. Van venir des del seu poble, quan un amic els va explicar que a Barcelona podien fer diners. Esperen asseguts que els arribi aquest moment, que amb la crisi sembla, que s'allunya cada dia una mica més. Molts altres simplement s'entretenen mirant passar a la gent.

L'aigua de la font de la Plaça Catalunya refresca l'ambient.

Un pallasso fa jocs malabars en forma de cascada amb tres pilotes. Gairebé tots somriuen quan se li cau una i fa veure que li ha destrossat el peu, excepte una noia amb ulleres, faldilla llarga i cabell arrissat que es mira el rellotge una vegada i una altra. Potser el seu nuvi l'ha deixat plantada i està farta que sempre passi el mateix. Potser arribi tard a una cita. Però, s'aixeca i marxa.

Per la vorera d'enfront al Zurich uns vénen i uns altres van amb passos accelerats, serens o dansaires. Mai deixen de passar.

Són tantes les anècdotes que ens podria explicar! però no vol que, els que s’apropen a les seves portes, deixin de confiar-li els seus secrets. Quan no pot escoltar-los deixa que el mirall reflecteixi les seves històries que ara estan ja impregnades per les parets.