Castellano - English - Català La Rambla

LA RAMBLA

Castellano

Fotos: Celia Miralles
Texto: Mercedes Salvador

A cualquiera que le digas que eres de Barcelona, lo primero que te nombra es La Rambla ("Las Ramblas" para los turistas).

Una avenida ancha trazada con tiralíneas, con árboles y rieras de gente que caminan arriba y abajo sin ningún propósito en concreto. Va desde la Plaça Catalunya hasta el Passeig de Colom, para desembocar en el mar.

Una arteria humana por donde dan ganas de perderse y de descubrir rincones que escapan a los ojos de los demás.

A veces, vale la pena camuflarse, por entre la multitud, para observar, a un grupo de marinos que han bajado de un barco desde algún país remoto, piropeando a la hija de una mujer con un delantal manchado. Te puedes sentar en una silla y ver a un ejecutivo de americana y corbata que corre al trabajo al lado de un travestido mulato que contornea sus caderas a ritmo de samba.

Entre gente, bullicio, quioscos, fuentes, farolas, iglesias, músicos, bocinazos, callejuelas que llevan a Plazas y edificios negruzcos de polución uno no deja de preguntarse:

¿Qué tiene nuestra Rambla que la hace tan diferente de todas las demás calles, como si respirara con voluntad propia?

Si caminas por la acera lateral puedes probarte una camiseta del Barça y hasta un sombrero mejicano, como si todos los países de habla hispana fuéramos una sola cosa y no hubiera un Océano de por medio.

Luego puedes pararte en cada estatua viviente y darle unas monedas hasta quedarte sin blanca.

Bajando por la acera de la derecha, te encuentras con el mercado de La Boqueria, con paradas llenas de bandejas multicolores y variedad de frutas tropicales, exóticas y otros manjares.

Pero uno de mis lugares preferidos, es la Pastisseria Escribá (Antigua Casa Figueras). En cuanto se ven los decorados modernistas, los mosaicos y los vidrios emplomados con figuras femeninas, uno adivina que ha llegado al lugar adecuado. Me paso un rato mirando el relieve de piedra de la cosechadora de trigo que parece estar orgullosa de sí misma. Hace cara de haber vivido una buena vida. Pero el aroma de pastas al horno me recuerda que allí es dónde Antoni Escribà “el mago del chocolate” ha dejado como legado, además del premio al “Mejor Pastelero de Europa”, las famosas monas de Pascua (tradición catalana en la que el padrino regala a su ahijado/a, en el día de Pascua, un pastel con objetos y/o personajes totalmente hechos de chocolate, …). No hace falta tener un ahijado para comérselo.

Y cuando sales de allí con la camiseta del Barça puesta, la mona en una mano y el sombrero mejicano en la otra puedes entrar en El Liceo, y a lo mejor, escuchar a Montserrat Caballé y a Josep Carreras cantando La Bohème, mientras los pobres turistas comen paellas a precios exorbitantes, en los restaurantes del centro de La Rambla.

De la acera de la izquierda llega el olor a cafeterías antiguas, como el Café de la Opera y uno puede sentarse a descansar un poco mientras se pregunta si la fachada premodernista de la Casa dels Paraigües, con la figura de un dragón, el paraguas chino y el farol, era de La Rambla o del viaje que hiciste a China.

Al fondo se divisa la estatua de Cristóbal Colón elevada a 60 metros de altura, desde donde observa tenderetes de artesanos y pintores. Señala con el dedo, por encima de todas las cabezas, hacia el mar. Pero cuando uno trata de pensar si el Mediterráneo y América están en el mismo lado, la conclusión es que no, más bien están en sentido opuesto: podríamos decir que señala en sentido metafórico hacia América o hacia Huelva, desde donde zarparon La Pinta, La Niña y la nao La Santamaría por primera vez, en busca de la India y se encontraron con América.

Y entonces es cuando uno se da cuenta de que en La Rambla caben todo tipo de sueños y cualquier cosa es posible.


English
Translation: Ken Green
Pictures: Celia Miralles
Text: Mercedes Salvador

Upon telling anyone who has visited Barcelona that you are a native of that city, the first thing he will mention is La Rambla. The wide avenue seems to have been traced by drafting pen from the Plaça Catalunya to the Passeig de Colom where it flows into the sea beyond. It is filled with trees and streams of people who walk up and down with no particular destination. An artery of humanity where they go to lose themselves and discover corners that escape the eyes of everyone else.

Sometimes it's worthwhile to camouflage yourself within the multitude in order to observe a group of sailors who have come off a ship from some remote country to flirt with the daughter of a woman wearing a stained apron. Or, you can sit in a chair and watch an executive in jacket and tie as he rushes to work past a dark-skinned transvestite swinging her hips to the rhythm of a samba.

Among the people, kiosks, fountains, lampposts, churches, musicians, honking horns, narrow lanes and uproar, one must ask himself; What is it that La Rambla has that makes it so different from all the other streets, as if it breathes with a will of its own? Along the sidewalk, you can try a Barça (fútbol club) t-shirt and a Mexican sombrero, as if all Spanish-speaking countries were one thing with no ocean between them.

Later, you can stop at each of the "living statues" and leave a few coins.

Down the sidewalk to the right you will find La Boqueria; the open market whose stalls are filled with an array of multi-colored trays of tropical fruits and other treats. But one of my favorite places is the Pastissería Escribá in the Antigua Casa Figueras. As soon as one sees the modernista setting, with its mosaics and windowpanes depicting female figures in stained-glass , one may assume she has arrived at a worthwhile destination. I pass some time looking at the stone relief of a woman who seems so proud as she carries her sheaf of wheat. She has the face of someone who has lived a good life. But the aroma of pastry in the oven reminds me that this is where Antoni Escribá, The Magician of Chocolate, has left as his legacy (in addition to the prize for the "Best Pastry Chef of Europe"); the famous monas de Pascua. These are a part of the Catalan tradition in which, on Easter day, a godparent gives each of his godchildren a cake with an object or character made completely of chocolate. But you needn't have a godchild to eat one.

And when you leave the Pastissería wearing your Barça t-shirt, a mona in one hand and a Mexican sombrero in the other, you may enter El Liceo and, perhaps, hear Montserrat Caballé and Josep Carreras singing La Bohème while the poor turistas eat turista-priced paellas in the restaurants at the center of La Rambla.

From the sidewalk to the left comes the scent of ancient coffee houses, like the Café de la Opera, where you may sit and rest a bit while asking yourself if the premodernista facade of the Casa dels Paraigües, with its figure of a Chinese dragon holding a streetlamp above an umbrella, was really on La Rambla or a memory from your trip to China.

At the foot of La Rambla you can make out the statue of Cristóbal Colón, elevated on a column to a height of 200 feet, from where he observes the stalls of artesans and painters. From far above their heads, he points his finger to the sea. But when you consider whether the Mediterranean and America lie in the same direction, the conclusion is that no, they are opposite. We could say that he points in a metaphoric sense toward America or toward Huelva, where the Niña, the Pinta and the Santamaría set sail for the first time in search of India, only to find America.

And that's when you realize that, on La Rambla, there is room for every sort of dream and everything is possible.

Català
Fotos i traducció: Cèlia Miralles
Text: Mercedes Salvador

A qualsevol que li diguis que ets de Barcelona, el primer que et nombre és La Rambla ("Les Rambles" per als turistes).

Una avinguda ampla traçada amb tiralínies, amb arbres i rieres de gent que caminen amunt i avall sense cap propòsit en concret. Va des de la Plaça Catalunya fins al Passeig de Colom, per a desembocar en el mar.

Una artèria humana per on donen ganes de perdre's i de descobrir racons que escapen als ulls dels altres.

De vegades, mereix la pena camuflar-se entre la multitud, per a observar a un grup de marins que han baixat d'un vaixell des d'algun país remot, piropejant a la filla d'una dona amb un davantal tacat. Et pots asseure en una cadira i veure a un executiu d'americana i corbata que corre al treball al costat d'un transvestit mulat que contorneja els seus malucs al ritme de la samba.

Entre la gent, la bullícia, els quioscs, les fonts, els fanals, les esglésies, els músics, els clàxons, els carrerons, que duen a Places i edificis negres per la pol•lució un no deixa de preguntar-se:

Què té la nostra Rambla que la fa tan diferent de la resta dels carrers, com si respirés amb voluntat pròpia?

Si camines per la vorera lateral pots provar-te una samarreta del Barça i fins i tot un barret mexicà, com si tots els països de parla hispana fóssim una sola cosa i no hagués un Oceà pel mig.

Després, pots parar-te en cada estàtua vivent i donar-li unes monedes fins a quedar-te sense sense cap ni una.

Baixant per la vorera de la dreta, et trobes amb el mercat de La Boqueria, amb parades plenes de safates multicolors i varietat de fruites tropicals, exòtiques i altres suculents productes.

Però un dels meus llocs preferits, està baixant per la vorera de la dreta, és la Pastisseria Escribà (la Antigua Casa Figueras). Quan es veuen els decorats modernistes, els mosaics i els vidres emplomats amb figures femenines, un endevina que ha arribat al lloc adequat. Em passo una estona mirant el relleu de pedra de la recol·lectora de blat que sembla estar orgullosa de si mateixa. Fa cara d'haver viscut una bona vida. Però l'aroma de pastes al forn em recorda que allà és on Antoni Escribà “el mag de la xocolata” ha deixat com llegat, a més del premi al “Millor Pastisser d'Europa”, les famoses mones de Pasqua (tradició catalana en la qual el padrí regala al seu fillol o fillola, el dia de Pasqua, un pastís amb objectes i/o personatges totalment fets de xocolata, …). No cal tenir un fillol per a menjar-se'l.

I quan surts d'allà amb la samarreta del Barça posada, la mona en una mà i el barret mexicà en l'altra pots entrar en El Liceu i, potser, escoltar a na Montserrat Caballé i en Josep Carreres cantant La Bohème, mentre els pobres turistes mengen paelles a preus exorbitants, en els restaurants del centre de La Rambla.

De la vorera de l'esquerra arriba l'olor a cafeteries antigues, com el Cafè de l'Opera i un pot asseure's a descansar una estona mentre es pregunta si la façana premodernista de la Casa dels Paraigües, amb la figura d'un drac, el paraigua xinès i el fanal, era de La Rambla o del viatge que va fer a la Xina.

Al fons es pot veure l'estàtua de Cristóbal Colón elevada a 60 metres d'alçada, des d'on observa paradetes d'artesans i pintors. Assenyala amb el dit, per sobre de tots els caps, cap al mar. Però quan un tracta de pensar si el Mediterrani i Amèrica estan en el mateix costat, la conclusió és que no, més aviat estan en sentit oposat: podríem dir que assenyala en sentit metafòric cap a Amèrica o cap a Huelva, des d'on van salpar La Pinta, La Niña i la nao La Santamaría per primera vegada, a la recerca de la Índia i es van trobar amb Amèrica.

I llavors és quan un s’adona que en La Rambla caben tot tipus de somnis i qualsevol cosa és possible.