Viviendo campo a través: (Memoir, Poems, and Stories)

UN SANT JORDI DESDE DENTRO 

Castellano
Fotos: Celia Miralles
Texto: Mercedes Salvador 

Esta vez, cuando nos propusieron a Celia y a mí, vivir el Sant Jordi desde dentro, no lo dudamos ni un segundo, a pesar de la amenaza de lluvia y de los rumores preocupantes de que no habría nadie por caer en medio de Semana Santa. Bajamos a la Rambla Catalunya, la una en Harley y la otra en Scoopy.

Enseguida nos dimos cuenta de que el Sant Jordi era una fiesta difícil de olvidar, por muchas amenazas que hubiera.(es casi como un partido del Barça-Real Madrid) La gente no se había olvidado de estar presente. Las calles de alrededor de la Rambla Catalunya estaban colapsadas, no había aparcamiento por ninguna parte, pero por suerte habíamos ido en nuestras motos.

La Rambla Catalunya un año más estaba invadida de mesas, libros, gente, paseantes, rosas y escritores.

Para los que no conozcan de dónde viene el Sant Jordi, ya lo explicamos en una de las primeras entradas de nuestro blog: es nuestro día de los enamorados, nuestro San Valentín particular, con señeras, rosas, libros y hasta con amenaza de lluvia incluida. Sant Jordi, es el patrón de Catalunya, un caballero que salvó a una princesa del dragón. Y por si fuera poco, además, es el día Internacional del Libro, por la conmemoración de la muerte de Miguel de Cervantes.

Por eso es costumbre que las parejas, amantes, amigos, madres e hijos, etc., se regalen mutuamente una rosa y un libro.

Pues en ese día tan emblemático, tuvimos la oportunidad de estar en una mesa, la de Parnass ediciones, gracias a Amalia Sanchís su fundadora, junto a otros escritores.

Nos instalamos en la mesa para firmar libros y ver pasar a la gente y pasar y pasar. Pero sobretodo tuvimos la oportunidad de darnos cuenta que el libro no está muerto, que la gente quiere comprarlos, regalarlos, leerlos y quiere sentir el pulso de los que los escribieron. Que incluso, están dispuestos a salir a la calle y desplazarse hasta el centro, la Rambla Catalunya, el Corte Inglés de Diagonal, o de Catalunya, el FNAC o la Laie, aunque no les vaya de paso, y no lo puedan utilizar como excusa para escaparse del trabajo. Salen en búsqueda de una historia que les atrape, que les introduzca en un mundo mágico, que les inspire o les haga llorar. Salen en búsqueda de su escritor o mediático favorito, ya sea Bea Cabezas, Luis Racionero, Almudena Grandes, Miquel Roca o Buenafuente.

Pero también en búsqueda de otros no tan conocidos pero no por ello menos interesantes como Mª Ángeles Gavaldá, con su libro ¡Gracias, Crisi!, o Abel Santos y su libro El lado opuesto del viento.

Mariana Romo-Carmona y June Chan habían venido expresamente desde Manhattan, no podían creerse el espectáculo al que llamaron “la feria de libros más grande del mundo”.

Juan Soldevila y Montse Capdevila aparecieron con sus hijos y dijeron que después de vivir en Madrid durante varios años: “no querían perderse la ocasión” y después nos reencontramos con viejos amigos y amigas como Natalia Pera, José María Valon, Carmen Lamiel… madres, y desconocidos.

En conclusión, un día espléndido en donde los libros reinaron, ocupando mesas y suspirando para que alguien los comprara. Algunos autores esperamos inquietos también, preguntándonos ¿quien se interesaría por el mundo que habíamos creado? Un mundo ficticio o real que queríamos compartir. Yo personalmente no cabía dentro de mí por tener mi libro Viviendo campo a través (Memoirs, Poems and Stories) a la venta. Pero lo más importante de todo es que estuvimos todos unidos con un propósito en común: los libros.

THE SANT JORDI LIVES FROM INSIDE

English
Translation: Mariana Romo-Carmona 
Pictures: Celia Miralles
Text: Mercedes Salvador 

This time, when Celia and I were invited to live the Festival of Sant Jordi from the inside, we didn’t hesitate for a second, despite the threat of rain and the worrying rumors that nobody would show up, since it fell in the middle of Holy Week. We drove down to the Rambla Catalunya, one on her Harley and the other riding Scoopy.

We realized immediately that Sant Jordi is a celebration that would be hard to forget, no matter how many warnings there were. (It’s almost like a soccer match between Barça and Real Madrid!) People had not forgotten, and they were there. The streets surrounding Rambla Catalunya were overflowing, there was no parking available anywhere, but luckily we had driven our motorcycles.

Once again, this well-known thoroughfare was invaded by tables, books, people, strollers, roses, and writers.

For those who don’t know where Sant Jordi comes from, we have already talked about it in one of the first entries to our blog: it is our day for lovers, our peculiar St. Valentine’s, with Barcelona pennants, roses, books, and including the threat of heavy rains. Sant Jordi is the Patron Saint of Catalunya, a knight who saved a princess from a dragon. And as if this weren’t enough, it is also International Book Day, commemorating the death of Miguel de Cervantes.

This is why it’s a tradition for couples, lovers, friends, mothers and children, etc., to give each other a gift of a rose and a book.

And so, on this symbolic day we had the opportunity to be at a table with Parnass Ediciones, thanks to its founder, Amalia Sanchís, and in the company of other writers.

We sat at the table prepared to sign books and to watch people go by, endlessly. But above all we had the chance to realize that books are not dead, that people want to buy them, give them as gifts, read them, and want to feel close to those who wrote them, to feel the pulse of the writer. In fact, they are determined to go out on the street and spill over into downtown, to Rambla Catalunya, the Corte Inglés stores on Diagonal or Catalunya, the FNAC or the Laie, even if it’s out of their way, and they can’t use it as an excuse to skip out of work. They go out in search of a story to grab them, to introduce them to a magical world, to inspire them or make them cry. They go out in search of their favorite writer or media host, whether it’s Bea Cabezas, Luis Racionero, Almudena Grandes, Miquel Roca or Buenafuente.

But also in search of others not as well-known, yet no less interesting, such as Mª Angeles Gavaldá with her book ¡Gracias Crisis!, or Abel Santos, with his book of poems, El lado opuesto al viento (The Other Side of the Wind).

Mariana Romo-Carmona and June Chan had come expressly from Manhattan, and they could not believe the phenomenon they dubbed, “the largest Book Fair in the world.”

Juan Soldevila and Montse Capdevila appeared with their two children, and they commented that after living in Madrid for several years, they “didn’t want to miss the chance;” and then we met up with with old friends like Natalia Pera, José María Valon, Carmen Lamiel... and people’s mothers and those we didn’t know.

To sum up, it was a splendid day where books ruled, occupying tables and sighing in hopes that someone would buy them. Some of us authors waited anxiously as well, who would be interested in the worlds we had created? A world, real or fictional, that we wanted to share. Personally, I could barely stand it because I had my book Viviendo campo a través (Memoir, Poems, and Stories) for sale. But the most important part of all this is that we were all there together, united by a common purpose: books.

VIURE EL SANT JORDI DES DE DINS    

 

Català
Fotos i traducció: Cèlia Miralles
Text: Mercedes Salvador
 

Aquesta vegada, quan ens van proposar a la Cèlia ia mi, viure el Sant Jordi des de dins, no ho vàrem dubtar ni un segon, tot i l'amenaça de pluja i dels rumors preocupants que no hi hauria ningú per caure enmig de Setmana Santa. Baixem a la Rambla Catalunya, l'una en Harley i l'altra en Scoopy.

De seguida ens vam adonar que el Sant Jordi era una festa difícil d'oblidar, per moltes amenaces que n'hi ha. (És gairebé com un partit de Barca Reial Madrid) La gent no s'havia oblidat d'estar present. Els carrers del voltant de la Rambla Catalunya estaven col·lapsades, no hi havia aparcament per enlloc, però per sort havíem anat en motos.

La Rambla Catalunya un any més estava envaïda de taules, llibres, gent, vianants, roses i escriptors.

Per als que no coneguin d'on ve el Sant Jordi, ja ho vàrem explicar en una de les primeres entrades del nostre blog: és el nostre dia dels enamorats, el nostre Sant Valentí particular, amb senyeres, roses, llibres i fins i tot amb amenaça de pluja inclosa. Sant Jordi, és el patró de Catalunya, un cavaller que va salvar a una princesa del drac. I per si fos poc, a més, és el dia Internacional del Llibre, per la commemoració de la mort del Miguel de Cervantes.

Per això és costum que les parelles, amants, amics, mares i fills, etc. ... es regalin mútuament una rosa i un llibre.

Doncs en aquest dia tan emblemàtic, vam tenir l'oportunitat d'estar en una taula, la de Parnass Edicions, gràcies a l’Amàlia Sanchís, la seva fundadora, al costat d'altres escriptors.

Ens instal·lem a la taula per a signar llibres i veure passar la gent i passar i passar. Però sobretot vam tenir l'oportunitat de donar-nos compte que el llibre no està mort, que la gent vol comprar-los, regalar, llegir-los i vol sentir el pols dels que els van escriure. Que fins i tot, estan disposats a sortir al carrer i desplaçar-se fins al centre, la Rambla Catalunya, el Corte Inglès de Diagonal, o de Catalunya, l'FNAC o la Laie, encara que no els vagi de pas, i no ho puguin utilitzar com a excusa per escapar-se del treball. Surten a la recerca d'una història que els atrapi, que els introdueixi en un món màgic, que els inspiri o els faci plorar. Surten a la recerca del seu escriptor o mediàtic favorit, ja sigui la Bea Cabezas, el Luis Racionero, l’Almudena Grandes, el Miquel Roca o en Buenafuente.

Però també a la recerca d'altres no tan coneguts però no per això menys interessants com la Mª Angeles Gavaldá, amb el seu llibre ¡Gracias, Crisis!, o l’Abel Santos amb el seu poemari El lado opuesto al viento.

La Mariana Romo-Carmona i la June Chan havien vingut expressament des de Manhattan i no podien creure's l'espectacle al que van enomenar “ la fira de llibres més gran del món”.

El Juan Soldevila i la Montse Capdevila van aparèixer amb els seus fills i van dir que després de viure a Madrid durant diversos anys: “no volien perdre l'ocasió” i després, ens vàrem retrobar amb vells amics i amigues com la Natalia Pera, el José María Valon, la Carme Lamiel ... mares i desconeguts.

En conclusió, un dia esplèndid on els llibres van regnar, ocupant taules i sospirant perquè algú els comprés. Alguns autors vàrem esperar inquiets també, preguntant qui s'interessaria pel món que havíem creat? Un món fictici o real que volíem compartir. Jo personalment no cabia dins meu per tenir el meu llibre Vivint camp a través (Memoirs, Poems and Stories) a la venda. Però el més important de tot és que vam estar tots units amb un propòsit en comú: els llibres.  

EL PASTÍS


Castellano
Fotos: Celia Miralles
Texto: Mercedes Salvador 

Hay bares en Barcelona que parecen guardar todo el sabor, la personalidad y el caliu del que la ciudad es capaz. Muchos otros locales se han disfrazado de diseño, pero el Pastís se mantiene impertérrito.

Situado en la calle Santa Mónica, 4, al lado de la Rambla de Canaletes, aunque afuera hay un cartel de calle García Lorca (por supuesto no podría llamarse de otra forma, mi poeta favorito).

Es un bar con aire francés y barroco, cuyo dueño (Ángel) mantiene el local repleto de figuras, espejos, cuadros, fotos antiguas, torres Eiffel, cigüeñas de papel y luces de colores.

Cuando uno está dentro, se siente instantáneamente arropado por el pasado y el presente del local. Al rato se olvida de que está en un bar e incluso se olvida de que fue solo. Uno puedo mirar un disco de Edith Piaf colgado en la pared, carteles afiches, señales  y farolillos mientras Rheka, la camarera, sirve la bebida francesa Pastís (que da el nombre al local) o alcohol de una mesa a la otra. En el techo hay las consagradas vigas de madera.

Por si uno no tuviera suficiente con el carisma del local ahí está Bibi González cantando a pleno pulmón bajo la mirada de Edith Piaf. A su lado está  Mariano Olivera, el guitarrista de voz melosa que la acompaña los martes en las noches de Tango. Otros se animan a cantar porque en lugares como éste, la creatividad brota por las esquinas.

No sólo están  los martes de tango, sino actividades como the Poetry Slam, concierto de música brasileña, los cantautores o cuentacuentos.

El Pastís es un lugar imprescindible que te acompaña hasta los lunes por la noche.

Hoy, sin embargo, bajo auspicios de ser cerrado por el ayuntamiento, por ruido. Recordemos que son pocos los bares que conservan el sabor del Pastís y mantienen viva la música en vivo y la cultura en Barcelona. No podemos permitir que se cierren, porque con ellos se cerraría una parte de nuestra alma de trovadores.

English
Translation: Ken Green 
Pictures: Celia Miralles
Text: Mercedes Salvador 

There are bars in Barcelona that seem to harbor all the flavor, personality and warmth the city has to offer. Many other places have dressed themselves up, but El Pastis remains impassive, situated on la Calle Santa Monica 4, alongside la Rambla Canaletes, although posted outside is a sign for Calle Garcia Lorca (who, after all, is my favorite poet).

It's a bar with a French baroque air whose owner Àngel keeps it full of figures, mirrors, paintings, old photos, Eiffel towers, paper storks and colored lights.   When you are inside, you instantly feel wrapped in it's past and its present.  In a moment you forget that you're in a bar and  that you've come alone.  You can look at an Edith Piaf record that's hung on the wall along with posters, signs and Chinese lanterns while Rheka, the waitress, serves pastis (the French drink for which the place is named) and other drinks to one table or the other. On the ceiling are the beloved wooden beams.

If the charisma of the place isn't enough for you, there's Bibi González singing in full voice below the gaze of Edith Piaf.  At her side is Mariano Olivera, the honey-voiced guitarist who accomanies her on the Tuesday tango nights.  Others are also moved to sing because, in places like this, creativity seeps from every corner.  And it's not only the tango nights, but activities like the Poetry Slam, Brazilian music concerts and nights for singer-songwriters and storytellers.

El Pastis is an indispensable place that stays with you through the Monday nights but today it is under the threat of closure by the city government for noise.  We should remember that bars that preserve the flavor of El Pastis and maintain the live music and culture of Barcelona are few.  We can't allow them to close, for with them will die a part of the troubador within our souls.

Català
Fotos i traducció: Cèlia Miralles
Text: Mercedes Salvador
  

Hi ha bars a Barcelona que semblen guardar tot el sabor, la personalitat i el caliu del qual la ciutat és capaç. Molts altres locals s'han disfressat de disseny, però el Pastís es manté impertèrrit.

Situat al carrer Santa Mònica, 4, al costat de la Rambla de Canaletes, encara que fora hi ha un cartell de carrer García Lorca (per descomptat no podria dir-se d'una altra manera, el meu poeta preferit).

És un bar amb aire francès i barroc, l'amo (Àngel) manté el local ple de figures, miralls, quadres, fotos antigues, torres Eiffel, cigonyes de paper i llums de colors.

Quan un és dins se sent instantàniament recolzat pel passat i el present del local. A l'estona s'oblida que està en un bar i fins i tot s'oblida que va anar sol. Un pot mirar un disc d'Edith Piaf penjat a la paret, cartells, senyals i fanalets mentre Rheka, la cambrera, serveix la beguda francesa Pastís (que dóna el nom al local) o alcohol d'una taula a l'altra. Al sostre hi ha les consagrades bigues de fusta.

Per si un no tingués prou amb el carisma del local, aquí està la Bibi González cantant a ple pulmó sota la mirada d'Edith Piaf. Al seu costat hi és el Mariano Olivera, el guitarrista de veu melosa que l'acompanya els dimarts a les nits de Tango. Altres s'animen a cantar perquè en llocs com aquest, la creativitat brolla per les cantonades.

 No només hi ha els dimarts de tango, sinó activitats com the Poetry Slam, concert de música brasilera, els cantautors o contacontes.

El Pastís és un lloc imprescindible que t'acompanya, fins i tot, els dilluns a la nit.

 Avui però, sota els auspicis de ser tancat per l'Ajuntament, per soroll. Recordem que són pocs els bars que conserven el sabor del Pastís i mantenen viva la música en viu i la cultura a Barcelona. No podem permetre que es tanquin, perquè amb ells es tancaria una part de la nostra ànima de trobadors.

BARCELONA CENTRO CULTURAL DE ESCRITURA Y LECTURA

Castellano
Fotos: Celia Miralles
Texto: Mercedes Salvador

Esa tarde Celia y yo bajamos en metro en la Plaça Catalunya con la intención de entrevistar a una  escritora en una librería. Pero no en una librería cualquiera. Íbamos charlando hacia Pau Clarís. Doblamos la esquina y entramos en la Librería Laie, no sin antes hacer unas cuantas fotos desde la calle y desde todos los ángulos posibles.
  

En el piso de abajo ojeamos varios libros. Nos quedamos pensando en lo sugerentes que son las estanterías llenas de libros. Sobre todo por la perspectiva de leer una historia nueva y diferente que nos ayude a contactar con el corazón o nos distraiga o divierta.  Nos fijamos en uno llamado Hypatia, la mujer que amó la ciencia. Qué  título más sugerente. Entramos en sus páginas y fotografiamos las palabras. Nos llamó la atención Los Diarios de bicicleta de David Byrne por su portada naranja. Y es que las portadas tienen su importancia. Te ayudan a coger un libro o no.

Luego subimos las escaleras y nos encontramos con un ambiente relajado como el de la casa de la yaya (a mi bisabuela la llamábamos yaya y me encanta la sonoridad)

 

Allí uno no solo puede comprar libros sino también tomarse una bebida, una pasta y una ensalada.  

En sus mesas siempre hay alguien degustando un café mientras ojea las páginas de un libro traído del piso de abajo o de su casa. En ese día de invierno, en una de las mesas  había una mujer de unos cincuenta años, con melena por el hombro, cabello castaño y canas que le blanqueaban en las raíces. No parecía ir a la moda porque seguramente no tenía tiempo. Levantó la cabeza un instante y nos sonrió. Frente a ella había una libreta. Garabateaba ideas y las borraba. Al poco le sonó el móvil. Suspiró, cogió la libreta y un libro de poemas de Noemi Trujillo denominado Lejos de Valparaíso  y nos dijo: “este libro de poemas expresa los sinsabores del amor y del dolor, con tal fuerza  y musicalidad que me ha vuelto a hacer creer en la poesía y en el amor  a los maridos. Os recomiendo su siguiente libro de poemas: La muchacha de los ojos tristes”

Y salió corriendo. Seguir a esta poeta porque vale la pena. 

Mientras esperábamos, Mariana Romo-Carmona estaba dentro firmando su libro Speaking like an Immigrant (Hablando como una emigrante). Nos acercamos para preguntar de qué se trataba y nos comentó:

En Una habitación propia Virginia Wolf  dice: “Las mujeres se han sentado dentro de casa, durante millones de años, de modo que ahora, las paredes mismas están impregnadas por su fuerza creativa”

“Las Mujeres, son  tan sensibles y perspicaces que conocen cada matiz del mundo interno.

Las mujeres, de hecho, son las palabras mismas con las que los hombres hablan.

Son las plumas, el papel, los libros”

Con la nostalgia de un Chile paradisíaco de fondo su libro trataba de muejres emigrantes y de la rudeza de la llegada a los EEUU. Dibujaba personajes femeninos: hermanas, hijas, lesbianas, amigas y amantes a la perfección.

Lo apuntamos para comprarlo en Amazon kindle (la nueva versión de venta por la red).

Al rato apareció Mireia Arrate, vasca pero arraigada en Barcelona y nos contó que ella ejerció de abogada hasta que pudo dejarlo y dedicarse en exclusiva a la escritura. Acababa de pasar una temporada en Manhattan y estaba escribiendo su segunda novela. Su primera novela El año de los mil cafés, trata sobre el período en la vida de Laura Camps, en el que, reconfortada por los sorbos de una taza de café imprescindible, refleja, considera, y rehace su vida, después de enterarse de que su marido Juan le engaña con Neus, amiga suya.

Salimos de la librería-café con ganas de comprar libros y llegar a casa para leerlos. Contemplamos una vez más el  escaparate y nos fuimos.

Gracias a todas las escritoras por expresar sus sensaciones y pensamientos en un papel, que si no se hubieran quedado impregnados por las paredes,

y, a las librerías por vender los libros.

BARCELONA CULTURAL CENTER FOR READING AND WRITING

English
Translation: Ken Green 
Pictures: Celia Miralles
Text: Mercedes Salvador   

One afternoon, Celia and I took the Metro from the Plaça Catalunya with the intention of interviewing a writer in a bookstore.  But not just any bookstore.  We walked, chatting, towards Pau Claris.  Turning the corner, we entered the Librería Laie after stopping on the street outside to take some photos from all possible angles.

Downstairs we had a look at several books and were left thinking about what provocative things these shelves full of books are.  How reading a new and different story can put us in contact with our hearts or distract or entertain us.  We focused on one called Hypatia, the Woman Who Loved Science, with it's evocative title.  As we looked through its pages, we photographed the words.  The Bicycle Diaries by David Byrne caught our attention with its yellow cover.  Covers certainly have their importance in helping choose a book.

Later we went upstairs and found a relaxed atmosphere, like in Yaya's house (we called my great-grandmother Yaya and I like its sound). 

There, you can not only buy books but also have a drink, a pastry and a salad.

At the tables there is always someone having coffee while looking through the pages of a book brought up from the floor below or from their home.  On that particular winter day, at one of the tables, sat a woman of fifty-some years with shoulder-length chestnut hair, grey at the roots.  She seemed not to have the time to be trendy.  She raised her head for a moment and we exchanged smiles.  In front of her she held a notebook in which she scribbled and erased ideas.  Shortly, her cellphone rang.  She sighed, grabbed the notebook and a book of poems by Noemi Trujillo named Lejos de Valparaiso (Far From Valparaiso) and said to us: “This book of poems expresses the heartaches of love and of pain with such strength and music that it leaves me believing in poetry, in love and in husbands.  I recommend as your next book of poems La muchacha de los ojos tristes (The Girl With the Sad Eyes)”.

Then she left in a rush.  Follow this poet. It's worth the effort.

While we waited, Mariana Romo-Carmona was signing her book, Speaking Like an Immigrant.  We approached her to ask about its subject and she told us:

“In A Room of One's Own, Virginia Woolf says: 'women have sat indoors all these millions of years, so that by this time the very walls are permeated by their creative force”

“Women are so sensitive and perceptive that they know each nuance of the world within.

 

Women, in fact, are the very words with which men speak. 

They are the pens, the paper, the books”.

Her book deals with immigrant women who hold a deep nostalgia for a paradisiacal Chile and with the harsh reality of their arrival in the U.S.  She has sketched the female characters; sisters, daughters, lesbians, friends and lovers, to perfection. 

We make a note to buy the edition for the Amazon Kindle.

In a little while, Mireia Arrate appears. She is Basque but is deeply rooted in Barcelona.  She told us that she practiced law until she was able to leave it and dedicate herself exclusively to writing. She had just spent a season in Manhattan and was writing her second novel. Her first, El año de los mil cafés (The Year of a Thousand Coffees) is about a period in the life of Laura Camps in which, comforted by sips of perfect coffee, she reflects, considers and rebuilds her life after finding out that her husband, Juan, has had an affair with Neus, a friend of hers.

We leave the cafe-bookstore with a desire to buy some books and take them home to read.  After pausing once more to contemplate the shop window, we go.

Thanks to all the writers who have expressed their feelings and thoughts on paper so that they weren't just left to permeate the walls,

and, thanks to all the bookstores for selling them.



BARCELONA CENTRE CULTURAL D'ESCRIPTURA I LECTURA

Català
Fotos i traducció: Cèlia Miralles
Text: Mercedes Salvador

Aquella tarda la Cèlia i jo vàrem baixar amb metro a la Plaça Catalunya amb la intenció d'entrevistar a una escriptora en una llibreria. Però no en una llibreria qualsevol. Anàvem xerrant cap a Pau Clarís. Vàrem doblegar la cantonada i entrar a la Llibreria Laie, no sense abans fer unes quantes fotos des del carrer i des de tots els angles possibles.

Al pis de sota vàrem fullejar diversos llibres. Ens vàrem quedar pensant en el suggerents que són les prestatgeries plenes de llibres. Sobretot per la perspectiva de llegir una història nova i diferent que ens ajudi a contactar amb el cor o ens distregui o diverteixi. Ens vàrem fixar en un anomenat Hypatia, la dona que va estimar la ciència, amb aquest títol tan suggerent. Entrem en les seves pàgines i fotografiem les paraules. Ens va cridar l'atenció Diaris de bicicleta de David Byrne per la seva portada taronja. I és que les portades tenen la seva importància. T'ajuden a agafar un llibre o no.

Després vàrem pujar les escales i ens vàrem trobar amb un ambient relaxat com el de la casa de la iaia (a la meva besàvia li dèiem iaia i m'encanta la sonoritat).

Allà un no només pot comprar llibres sinó també prendre's una beguda, una pasta i una amanida.

En les seves taules sempre hi ha algú degustant un cafè mentre mira les pàgines d'un llibre portat del pis de sota o de casa seva. En aquest dia d'hivern qualsevol, en una de les taules hi havia una dona d'uns cinquanta anys, amb cabellera per l'espatlla, cabell castany i cabells blancs que li blanquejaven en les arrels. No semblava anar a la moda perquè segurament no tenia temps. Va aixecar el cap un instant i ens va somriure. Enfront d'ella hi havia una llibreta. Gargotejava idees i les esborrava. Li va sonar el mòbil. Va sospirar, agafar la llibreta i un llibre de poemes de Noemi Trujillo denominat Lejos de Valparaíso i ens va dir: “aquest llibre de poemes expressa les contrarietats de l'amor i del dolor, amb tal força i musicalitat que em va tornar a fer creure en la poesia, en el amor i en els marits. Us recomano el seu següent llibre de poemes: La muchacha de los ojos tristes”.

I va sortir corrent. Seguiu a aquesta poeta perquè val la pena.

Mentre esperàvem, Mariana Romo-Carmona estava dins signant el seu llibre Speaking like an Immigrant (Parlant com una emigrant). Ens acostem per preguntar de què es tractava i ens va comentar:

A Una habitació pròpia Virginia Wolf diu: “Les dones s'han assegut dins de casa, durant milions d'anys, de manera que ara, les parets mateixes estan impregnades per la seva força creativa”

“Les Dones, són tan sensibles i perspicaces que coneixen cada matís del món intern.

Les dones, de fet, són les paraules mateixes amb les quals els homes parlen.

Són les plomes, el paper, els llibres”

El seu llibre tractava de dones emigrants amb la nostàlgia d'un Xile paradisíac de fons i la rudesa de l'arribada als EUA. Dibuixava personatges femenins: germanes, filles, lesbianes, amigues i amants a la perfecció.

L’apuntem per comprar a Amazon kindle (la nova versió de venda per la xarxa).

A l'estona va aparèixer Mireia Arrate, basca però arrelada a Barcelona, i ens va explicar que ella va exercir d'advocada fins que va poder deixar-lo i dedicar-se exclusivament a l'escriptura. Acabava de passar una temporada a Manhattan i estava escrivint la seva segona novel·la. La seva primera novel·la El año de los mil cafés, tracta sobre el període en la vida de Laura Camps, en el qual, reconfortada pels glops de la tassa de cafè perfecta, reflecteix, considera, i refà la seva vida, després de saber que el seu marit Joan l'enganya amb Neus, amiga seva.

Sortim de la llibreria-cafè amb ganes de comprar llibres i arribar a casa per llegir-los. Contemplem una vegada més l'aparador i vàrem marxar.

Gràcies a totes les escriptores per expressar les seves sensacions i pensaments en un paper, que si no s'haguessin quedat impregnades per les parets,

i, a les llibreries per vendre els llibres.

Fira de Santa Llucia

FIRA DE SANTA LLÚCIA

Castellano
Fotos: Celia Miralles
Texto: Mercedes Salvador

Cuando llegan las fiestas de Navidad y Reyes, en Barcelona es sagrado darse una vuelta por la Fira de Santa Llúcia, para ver a los artesanos que se reúnen frente a la catedral, desde 1786. Sí, sí, habéis leído correctamente 1786.

Aún más interesante es saber que se celebró la feria en 1860, a pesar de que hubo una epidemia de fiebre amarilla.

Pero ¿quién es Santa Llúcia? Pregunta una niña por la calle. La patrona de modistas y sastres, contesta su madre.

Con el tiempo pasó de ser una fiesta de modistas, a vender musgo, belenes, corcho y hierbas. Hoy es una de las tradiciones populares más arraigadas de la ciudad. Un lugar donde las familias van a pasear, a pesar del frío y a comprar lo necesario para la Navidad. Donde los figuristas o los artesanos del corcho se distinguen por los años que llevan en el negocio. Un lugar donde ir a buscar musgo puede convertirse en toda una aventura. Donde hay pesebres, abetos, Caga Tiós, Caganés (en este blog preferimos no entrar en detalles del por qué en Navidad en Cataluña hay tantas palabras que empiezan con ¨caga algo¨), belenes, estrellas, bolas rojas, doradas o plateadas para el árbol de Navidad. Y por si fuera poco donde también se pueden encontrar piñas amontonadas, abanicos, zambombas, panderetas o mantones de manila.

Un lugar mágico donde las luces de Navidad iluminan el espíritu de los paseantes.

Las creadoras del blog, para empezar bien el año, proponemos un paseo por la Fira de Santa Llúcia y que escojáis con cuidado un regalo.

Ademas os queremos agradecer el que nos leáis, porque sin lectores no somos nadie y, desearos a todos unas felices fiestas y un año 2011

entrañable,

divertido,

entretenido

y suculento

English
Translation: Ken Green

Photos: Celia Miralles
Text: Mercedes Salvador

When the holidays of Christmas and The Three Kings arrive in Barcelona, it is a sacred duty to take a walk to the Fira de Santa Llúcia to see the artisans who have congregated in front of the cathedral every year since 1786. Yes, you've read it correctly, 1786.

Even more interesting is to know that the fair was celebrated in 1860, in spite of the yellow fever epidemic.

But who is Santa Llúcia? asks a little girl in the street.  The patron saint of dressmakers and tailors, answers her mother.

With the passage of time, it became a festival of dressmakers and vendors of moss, nativity scenes, cork and herbs. Today it's one of the most deeply rooted popular traditions of the city.  A place where families go to stroll in spite of the cold, and to buy the things they need for Christmas.  A place where sketch artists and artisans in cork distinguish themselves by the years they've been in the  business.  A place  where searching for moss can be wholly transformed into an adventure.  Where there are mangers, fir trees, Caga Tiós, Caganes (in this blog we prefer not to elaborate on the details as to why, on Christmas in Cataluña, there are so many words that start with "caga algo" [shit something] but look to these links for explanations of the previous two items: http://en.wikipedia.org/wiki/Tió_de_Nadal http://en.wikipedia.org/wikiCaganer), nativity scenes, stars and red, gold or silver balls for the Christmas tree. And, as if that were not enough, you can also find stacks of pine cones, fans, drums, tambourines and manila shawls.

A magical place where the lights of Christmas illuminate the spirits of the passers-by.

In order to start the new-year well, the creators of this blog suggest that you take a walk through the Fira de Santa Llúcia and that you chose a gift with care.

We would also like to express our appreciation to all of our readers, for without readers, we are nothing. And we wish all of you happy holidays and a happy 2011

peaceful

enjoyable

entertaining

and prosperous.

Català

Fotos i traducció: Cèlia Miralles
Text: Mercedes Salvador

Quan arriben les festes de Nadal i Reis, a Barcelona és sagrat fer-se un volt per la Fira de Santa Llúcia, per a veure als artesans que es reuneixen enfront de la catedral, des de 1786. Sí, sí, heu llegit correctament 1786.

Encara més interessant és saber que es va celebrar la fira en 1860, a pesar que va haver una epidèmia de febre groga.

Però qui és Santa Llúcia? Pregunta una nena pel carrer. La patrona de modistes i sastres, contesta la seva mare.

Amb el temps va passar de ser una festa de modistes, a vendre molsa, pessebres, suro i herbes. Avui és una de les tradicions populars més arrelades de la ciutat. Un lloc on les famílies van a passejar, a pesar del fred i a comprar el necessari per al Nadal. On els figuristes o els artesans del suro es distingeixen pels anys que duen en el negoci. Un lloc on anar a buscar molsa pot convertir-se en tota una aventura. On hi ha pessebres, avets, Caga Tiós, Caganés (en aquest blog preferim no entrar en els detalls del perquè en Nadal a Catalunya hi ha tantes paraules que comencen amb ¨caga quelcom¨), pessebres, estrelles, boles vermelles, orades o platejades per a l'arbre de Nadal. I per si no fos poc on també es poden trobar pinyes amuntegades, ventalls, simbombes, panderetes o mantons de manila.

Un lloc màgic on les llums de Nadal il·luminen l'esperit dels vianants.

Les creadores del blog, per a començar bé l'any, proposem un passeig per la Fira de Santa Llúcia i que escolliu amb cura un regal.

Us volem agrair que ens llegiu, perquè sense lectors no som ningú i, desitjar-vos a tots unes bones festes i un any 2011

entranyable,

divertit,

entretingut

i suculent